186 MANERES D’APRENDRE A DIR QUE NO

Diumenge vaig seguir la nit electoral de les eleccions espanyoles a l’Ateneu Francesc Layret. A camí entre els barris de l’Esquerra de l’Eixample i Sant Antoni, sempre és un plaer deixar-s’hi caure per fer una cervesa entre bona gent i seguir les activitats tant interessants que s’hi fan.

Tots els que érem allí, ho sabíem que la nit no ens donaria gaires sorpreses. L’ascens del PP era un fet més enllà de la matemàtica parlamentària. Només calia saber de quin mal hauríem de morir en nombre d’escons. Els 186 aconseguits van ser un gerro d’aigua freda. Les majories absolutes, diguin el que diguin, sempre són una temptació massa poderosa.

Vam aplaudir, en canvi, que en la propera legislatura s’hi sentirà la veu d’almenys 10 diputats obertament independentistes. Els 3 d’Erc i els 7 d’Amaiur. També que la gent de Compromís tornava a tenir representació. Érem conscients, però, que el mapa de la península ibèrica diumenge va deixar-se de dir la pell de brau per passar a ser la pell del blau. Entre el desànim, però, no em vaig voler donar a aquesta aclaparadora majoria.

El dia 13 de novembre, per exemple, a Agramunt, vaig tenir l’honor de moderar una taula rodona organitzada pel PEN Català on els guionistes de la pel•lícula Fènix 11*23, al voltant del cas de l’Eric Bertran, van voler deixar-nos constància la capacitat de la Guàrdia Civil per la literatura més repressora i malèvola. A contiunació la Nazanin Amirian ens va mostrar com les gastaven a l’Iran.

Dos dies després, també aixoplugats pel PEN Català, a Vilaweb, vam llegir poemes per recordar la barbàrie que viuen escriptors i periodistes a Mèxic. La Montserrat Abelló ens ho va deixat ben dit en el seu preciós poema Aprenc a dir que no. En podeu veure el video aquí.

És d’aquesta manera, que entre tant de blau omnipotent i arrabassador, jo pensava que malgrat tot, l’hegemonia dels que tot ho voldrien veure sota el mateix color, no era tan agredolça si podia gaudir de l’humil privilegi de formar part dels qui calladets no estem més guapos. A l’Ateneu Layret, a Vilaweb, al PEN Català, ja fa temps que no els dóna la gana de veure-ho tot amb les ulleres de la majoria.

S’alcen veus encara. S’erigeixen aparents intranscendents actes que no tenen una gran repercussió, però que en canvi, tan sols perquè hi hagi algú al darrera que aposti per fer sorgir totes aquestes realitats moltes vegades alienes a la nostra més immediata, ja es suficient victòria per tornar a tenir a les mans un retolador i marcar-hi, entre tanta blavor marejadora, uns punts de color ferms i diàfans que ens permetin dir que ja no és el temps plorar ni de lamentar-se, perquè fa temps que els plantem cara. Perquè fa temps que hem après a dir que no. I que duri.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *