D’EDREDONS I BIGOTIS
Porto un edredó a rentar. L’he olorat i fa massa olor de vida. De molta vida. Si no fos perquè ho dissimula molt bé, diria que de fet hi podria anar tot sol a rentar-se. Que perfectament li podrien sortir unes cametes així com d’edredó i ti-ti-ti-ti podria creuar el carrer i demanar a la tintoreria, que el dutxessin ben dutxat per encarar l’hivern plegats, un any més. Ell damunt i jo a sota. Som una parella convencional, què voleu que hi fem.
Malauradament, però, la tintoreria de davant de casa és tancada. Ja em direu què hi fa tancada una tintoreria un dissabte al matí. Deuen anar farts. La primera pregunta que em faig és aquesta: per què totes les tintoreries es diuen alguna cosa seguit del vocable Sec? Insondable misteri.
Ben enrotllat sota l’aixella, l’edredó, el meu edredó, ja veig que es neguiteja i s’angunieja. Pel qui no ha tractat amb edredons, puc dir que són reaccions típiques i tòpiques. No els agrada la mobilitat. Ells són més de moviments sincopats i estàtics. Al matí enretirar-se una mica. A la nit, tornar-se a colgar. Valor, amic; que li dic jo. Busquem una altra establiment.
I el trobem. És regentat per un senyor amb un bigotet tot simpàtic. El bigotet, no el senyor. No se li veu la boca. Porta unes ulleres d’a prop i escolta alguna mena de música ètnica en un transistoret amb la tapa de les piles agafada amb una goma d’aquelles que abans nuaven les potes dels pollastres. El meu edredó és feliç, feliç, amb la troballa.
El deixo damunt el taulell. Veig que ell, l’edredó, el meu edredó, no fa cap marranada. Em sorprèn tanta maduresa. El senyor, o millor dit, el bigoti, apunta un numeret al capdamunt d’un formulari. Escriu fort. Escriu edredón. Escriu la data d’avui. Veu com m’admira la seva energia en prémer el boli Bic damunt el formulari. Es que si no aprieto, no calca, ves? I efectivament, la llenca pilosa de sota el nas, m’extén una còpia del que acaba d’escriure amb una lletra ennegrida, una mica difuminada.
Agafa l’edredó i el porta cap a la rebotiga. L’edredó, el meu edredó, ni s’immuta. El munt de pelets atapeïts damunt el llavi, em demana un número de telèfon. Jo ho trobo escaient. Vull estar informat si l’edredó, el meu edredó, passa una mala nit o no li agrada el menjar que li donen. Ho és molt de muntar numerets. Però se l’apunta al seu, de paper, sense deixar-me a mi, cap còpia en carbó del meu propi número de telèfon. Ho trobo un gest molt avar per part seva. Tanta il·lusió que em feia.
Lo pagará ahora o cuando lo venga a recoger? Li dic que ara i em trec la targeta. Em mira per damunt les ulleres el grumoll de pèl ocre tabac ros amb tocs de neu. No tengo chisme de tarjetas, em fulmina. Doncs ja li pagaré quan torni a recollir l’edredó, el meu edredó, trinco-trinco, perquè m’he deixat el rotllet de bitllets de cinc-cents euros -que faig servir per a les propines- als altres pantalons. Això no li ho dic. Només fa bien, el mostatxo. Dóna uns copets al transistor. Puja sobtadament el volum de la música ètnica. Sense mirar-me em diu Dios, jo dic Déu i encimbellats en aquest Olimp compartit, me’n vaig.