ANNA

Ens diu que li agrada el nostre país. De fet, aquest estiu, va estar a la Costa Brava. Si no fos perquè sabem que el seu compromís és clar, directe i rotund, pel seu aspecte, podríem confondre-la amb algun dels molts turistes de l’Est que vénen a passar l’estiu a casa nostra. Però la delaten els seus ulls petits, la fermesa de la seva veu, el fet que hagi patit moltes pèrdues i malgrat tot, pensi que encara val la pena continuar. Era tot això, Elena Milashina, dimarts passat, dia 4 d’octubre, al Col•legi de Periodistes de Catalunya en l’homenatge a l’Anna Politkòvskaia.

Va parlar-nos sense cap paper al davant. Directament. Amb la franquesa de qui sap que la seva vida i la seva feina, no sabem si malauradament o afortunadament, van de bracet. Era molt jove quan va començar a col•laborar amb Nòvaia Gazeta. S’ha fet gran, com a persona, com a periodista, en les lletres d’aquesta publicació. “Vosaltres vau començar a adonar-vos com les gastava el règim de Putin el 2006 amb l’assassinat de l’Anna; jo ja l’havia tastat molt abans, l’any 2000 amb la mort del meu amic Igor Dòmnikov”. Es fa un silenci. Parlar de Nòvaia Gazeta és parlar de compromís i de periodisme rigorós, però també és parlar de mort, de massa mort. Sis morts en concret. Sis víctimes. En vaig parlar al meu article que es va publicar el mateix dia 4 a Vilaweb. Per mi només són vides tràgicament amputades, per ella eren converses, somriures, complicitats extingides de cop. S’emocionarà en parlar dels seus companys. “L’Anna era una persona especial, no podies fer com si res, després de conèixer-la”, ho corroboro. “Va ser una veritable heroïna”. 

Carles Torner va presentar l’acte. L’any 2002, des del mateix lloc on era assegut ara el Carles, l’Anna ja ho va avisar: “Putin és un carnisser”. Llavors els traductors no es van atrevir a fer la traducció literal i ho van deixar en “Putin és un assassí”. Tot el que ella va preconitzar sobre la marxa de Rússia, fatalment es va acomplir. Valia la pena que se sabés. Vicent Partal, que no va poder assistir a l’acte, va fer-nos arribar unes paraules. Rememorava el moment i qui el va informar de la mort de l’Anna. Jo també recordo el lloc exacte on em va sonar el mòbil i se’m va notificar la terrible notícia. No fa gaire hi passejava. No ho oblidaré mai.

Recordo aquell fatídic 7 d’octubre del 2006, tot de mails indignats. Un dinar d’urgència al qual no vaig poder assistir. Una ràbia fonda, que tots els companys del PEN Català, no sabíem com treure’ns del damunt. El cas de l’Anna, apadrinat pel PEN Català, no era un cas més. El 2002 va ser convidada per participar en el Dia de l’Escriptor Empresonat que se celebra cada 15 de novembre. Va establir una bona amistat amb la companya Yael Langella, el fet que totes dues poguessin entendre’s amb rus, va facilitar molt les coses. Tornaria a Barcelona el 2004, que va ser quan jo la vaig conèixer. També ho he explicat en un altre article.

Aquest fet, aquesta proximitat, va fer que el seu assassinat, a més d’una tragèdia pel que representava l’Anna com a activista i periodista, fos com si ens haguessin matat una amiga. Des de totes les distàncies semàntiques que vulgueu, però una amiga. La pell abans que la camisa, que deia Joan Fuster.

El 2004 l’Anna ja era algú que se sabia que podia morir. Dimarts passat, l’Elena, ens va confirmar que a Nòvaia Gazeta hi surava una sensació que l’Anna s’havia convertit en una pedra a la sabata massa molesta pel règim escabrós de Putin i que farien tot el possible per treure-se-la del damunt. L’Elena i nosaltres ens fem creus que les autoritats russes, sabent el perill que corria, no li brindessin protecció. Es va mirar a una altra banda. Senzillament perquè qui va ordenar la seva mort i va executar-la, eren precisament els mateixos que en teoria l’havien de protegir? De moment no se sap. Se sabrà mai?

Després de l’acte, en el sopar posterior, l’Elena ens va explicar tot d’anècdotes de la seva amistat. De com jugaven de despatx a despatx –només els separava una prima paret- i de la vegada que va escoltar una conversa de l’Anna en anglès –l’havia après de gran- i com va enriure-se’n pel domini desmanegat que en tenia. 

Ha estat una setmana intensa. Una setmana de desembalar records. De rellegir moltes de les coses que he escrit sobre l’Anna, sobre Rússia, sobre Txetxènia. Molts actes que van recordar-la. El primer, el que vam muntar just davant del Palau de la Virreina precisament durant el Dia de l’Escriptor Empresonat del 2006 o de l’homenatge que vam voler organitzar per recordar l’amistat de l’Anna i la Yael, el 20 de març del 2007 aprofitant una lectura mundial dels textos de l’Anna i el fet que la Yael hagués perdut la vida en un malaurat accident.

Aquests dies, a punt ha estat de deixar-se’m veure una llàgrima als ulls. Deixar constància de les coses que un viu, per escrit, afavoreix desarborar l’oblit. Confrontar-t’hi amb el passat dolorós, exigeix però, una dosi de valentia que a vegades no tens. Tampoc no es tracta de fer-se el gallet davant un mateix. Però no he volgut sucumbir-hi. Vaig posar tota la ràbia acumulada d’aquests dies, tot l’ingenu sentimentalisme, en transmetre què era l’Anna Politkòvskaia a través del bell text del Carles. Aquesta va ser la meva manera de deixar-ho anar tot. Paraules que rebla avui en un article a Vilaweb. Em trec el barret del seguiment que n’han fet.

Avui, quan fa cinc anys justos de la mort de l’Anna, el record no es fa dolorós perquè l’oblit no s’ha establert. Algunes macabres notícies, llegiu aquí l’article de la MartaTer, ens van tornar a fer comprendre que Txetxènia continua sent un univers capgirat, un lloc on la por a què torni la violència, ha donat carta blanca a Kadírov per fer i desfer com li doni la gana. La gent de la campanya Txetxènia, trenquem el silenci de la Lliga dels Drets dels Pobles (quina gran feina que fan!) ha publicat un extens article sobre la situació actual del país molt allunyada de la visió que en té el seu president, l’assassí Kadírov.

Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d’Auschwitz no tenia sentit. Malauradament, després d’Auschwitz, hi va haver Srebrenica, després d’Auschwitz, hi va haver Grozni. Aturar l’exercici de la bellesa per una tragèdia, per desaforada que sigui, no serveix de res i alimenta una falsa sensació de victòria que els dolents, de tots els temps, sempre han volgut fer gala. Escriure també és combatre. Ja sigui amb poemes, amb contes, amb novel•les, amb articles. Deixar constància. Aixecar acta contra la desmemòria. Ja sigui denunciant directament o atiant la commoció del lector. L’Anna ho tenia clar i avui cal que tots plegats, ho proclamem i ho esbombem. Cal no callar. Cal escriure. Cal, cal, cal, cal…

Podeu consultar el que s’ha anat publicant sobre l’aniversari, a l’esdeveniment de Facebook.

(Fotografia cedida pel PEN Català. Acte homeneatge a Anna Politkòvskaia. Barcelona, 4/10/11)

Un pensament a “ANNA

  1. I tant que cal trencar el silenci.
    Entre les dues guerres de
    Txetxènia van morir sobre 230000 persones cosa que vol dir un 25% de la
    població total. A banda hi ha els desplaçats. Per a que us en feu una
    idea en els pitjors moments de la guerra de Bòsnia hi havia 3500
    detonacions per dia a Sarajevo, A Grozni hi havia 4000
    detonacions….per hora. No hi ha cap conflicte actual que tingui
    aquestes xifres. Cap.

    Des que està Kadírov ha institucionalitzat la xaria i obliga les dones a anar amb el cap cobert.

    A Rússia no se’n pot parlar (ja veiem les conseqüències) i aquí es pot però no agrada que se’n parli massa. Massa interessos i massa prejudicis.

    I tens raó, quina gran feina la de la campanya de Txetxenia, trenquem el silenci. Qui vulgui saber com és i que passa al Caucas ha de connectar-se al seu web.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *