REVOLTA

Hi ha dies en què la vida et somriu amb cops de puny de lucidesa clara, honesta i senzilla.

Dies en què et rendeixes davant l’evidència que les sorpreses agradables encara són possibles.

Dies en què una noia de setze anys que viu en una casa aïllada d’un poble petit, et fa saber que el temps de les il·lusions no està perdut, per exemple.

Gràcies, Carme!

… I CONVIDO A TOTHOM A UNA REVOLTA

Carme Dangla, estudiant.

Sóc una noia de 16 anys que viu en una casa aïllada d’un poble petit,
estudio primer de batxillerat, tinc la intenció de cursar la carrera de
matemàtiques i les meves aficions van des de la ciència en general a la
música clàssica i tradicional. Em declaro activament no violenta.

Fent un símil amb els escacs, la tàctica consisteix en cercar una
combinació de moviments que ens proporcioni un determinat guany.
L’estratègia consisteix en una sèrie de regles més generals que ens porten
a l’objectiu de guanyar la partida, independentment dels moviments
concrets necessaris per assolir-los.
La decisió de vot, en general, és una qüestió tàctica, supeditada,
naturalment, a l’assoliment d’uns objectius estratègics, que en el cas
dels catalans espero que siguin aconseguir que la nostra nació participi
al Món en llibertat i igualtat de drets respecte les altres.

Posar-se d’acord en els objectius estratègics pot ser relativament fàcil,
ja que són més aviat tendències i direccions que no pas finalismes
concrets. La tàctica és una altra qüestió, com a la nostra partida
d’escacs la millor jugada concreta en cada moment depèn d’un càlcul
personal que sempre és aproximat, i qualsevol altra persona pot acabar
opinant que és errònia perquè les seves consideracions són unes altres.

El rebuig a l’estatut és un cas similar. Molts catalans estem d’acord en
que no ens importa una llei concreta, en que hi ha un objectiu que és la
independència, objectiu que és sols una fita en el camí a la plena
llibertat com a poble i com a persona.

Totes les tàctiques, mentre el seu objectiu real sigui aquest, les trobo
igualment legítimes, però, naturalment, faig els meus càlculs i m’inclino
per una jugada concreta.

Si pensés que hi ha una possibilitat real de tombar l’estatut, deixant en
evidència la mesquinesa o covardia de molts polítics que no gosen voler
anar gaire més enllà, segurament la meva aposta seria pel no.

Però, sincerament, no ho crec. He vist enquestes a llocs com VilaWeb o el
Racó Català, on el sí perdia, però no ens podem enganyar, les persones que
voten no són representatives de la mitjana dels electors. No ho eren
tampoc quan el referèndum del Tractat Constitucional Europeu, i no tinc
cap motiu per pensar que ara les coses poden ser diferents. Extrapolat les
enquestes i resultats reals d’aquella consulta, em surt un 70 per cent de
sí.
El cas d’Òmnium és similar, fins i tot entre persones que demostren un
interès per la cultura catalana hi ha en nombres rodons un 50% de sí; el
percentatge entre la població en general, serà lògicament, molt superior.

Les enquestes parlen de percentatges de sí similars al meu càlcul o
pitjors. El no, no pot guanyar, ni que hi hagués un trasbals com van ser
els atemptats de Madrid i les mentides evidents dels governs de l’estat
espanyol, la realitat no va canviar ni un 10 per cent les enquestes
prèvies.

Ni tan sols pot ser una victòria petita, en tot cas ens podríem conformar
esmentant la baixa participació, però és un consol que al cap d’uns mesos
ningú no recordarà.

Posats a empassar-se el gripau de l’estatut de la Moncloa aprovat, què és
millor: dir que un 30 per cent de no –no crec pas que s’hi pugui arribar–
és una gran victòria? o demostrar d’alguna manera que hi ha molta gent
disposada a sortir del marc legal per assolir objectius més alts?

Un 5 per cent de nuls, no serien els vots d’uns antisistema en el sentit
pejoratiu que el ‘sistema’ dóna al terme, serien més de 100.000 persones
disposades a no jugar el joc dels de sempre, i podrien a mig termini
engrescar-ne moltes més.

Però aquest no és el meu motiu principal per recomanar el nul. Jo, encara
no tinc edat per votar, però no em vull morir de vella amb la quarta
versió de l’estatut. Si continuem jugant amb les regles políticament
correctes de l’estat, m’hi moriré. I sincerament, crec que un nul engresca
molt més a tots els que volem que les coses siguin diferents un dia no
gaire llunyà.
Amb el no, guanyaran els altres; amb el nul, manifesto que
no podran comptar mai amb mi, i convido a tothom a un revolta, de moment
petita, que a mig termini pot donar els seus fruits.

Malgrat que la festa nacional del Principat de Catalunya sigui la
commemoració d’una derrota, per la nostra salut com a poble, no és bo
patir-ne gaires. I el no, molt probablement –i en contra dels meus
desitjos– serà una derrota per a moltes persones amb les que comparteixo
els objectius estratègics de la llibertat de la nostra Nació.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *