VALLVIDRERA

Aquest país penjat a les faldes de Collserola dóna una vista de Barcelona lluminosa, apamada i singular. No és una vista acostumada. L’enquadrament te’l limita, a tramuntana, la Sagrada Família amb la torre Agbar al darrera, com un diorama. La distància, que en realitat és un passeig –de Fort Pienc cap al propi barri de la basílica- queda aquí superposada, com si les agulles de trencadís i el fal•lus virolat, estiguessin a tocar.

A l’altra banda, a migjorn, Montjuïc, amb el MNAC als peus. Al darrera, el port professional. El lloc on el flamant batlle Trias, potser en un atac de megalomania, ha expressat darrerament que hi vol fer un barri nou de trinca. Fan molta por aquest tipus de propostes. Ja ho sentirem a dir. Sigui com sigui, entre les pinedes, aquí dalt, la demiúrgia s’encomana.

Al fons, el mar és com una escuma de barrufet esclarit amb un nuvolet de calitja flotant-hi. L’Adrià hi faria festes. La llum s’estergeix als edificis, una llum molt blanca que dissipa la boirina habitual de la ciutat. Són com peces de dòmino. El blanc refulgeix i enlluerna i les finestres són punts tatuats a les fitxes. Tot és com en una maqueta.

Al migdia s’ha fet un bany de piscina acompanyats de cossos estirats dins de la proporció objectiva de cossos que es poden estirar sense causar esglais innecessaris. Vull dir que, a les piscines privades, la concentració de carn oferta al sol, sempre s’escapa d’aquella turgència desmillorada de la platja pública. La catàrsi col•lectiva de bandejar la vergonya per mostrar-se tal i com nostresenyor ens va portar al món -de cintura cap a munt- propicia quadres desagradables d’inflors i desinflors grotescos que trobo que no calen.

I que consti que nosaltres som aquests que a l’ombra, blancs com glops de llet, abans de l’esplaix aquàtic, barregem cervesa amb llimonada i mengem patates fregides aromatitzades artificialment i portem samarreta perquè l’airet que passa fa posar la pell de gallina i perquè les nostres corpentes tampoc no serveixen d’exemple de res. A la representació femenina, però, se la salva del tot i no pas per cortesia sinó per aclaparant constatació visual.

I es dina tard perquè avui som festa. Amanida de pasta i uns calamarsets amb una picada extraordinària. Tot regat amb vi que per refredar-lo s’hi han capbussat tots els secundaris de la Sirenita del Disney fets glaçons falsos de plàstic. I es menja gelat i després del cafè i els espirituals un es deixa abaltir l’ésser fent capcinades davant una pel•lícula estirat damunt un sofà de qualsevol manera, perquè el brogit de la ciutat, el tràfec ordinari, queda lluny, allà avall, i som nosaltres déus o persones, tant i fa, els qui gaudim i acaronem aquest tipus de paisatges de desvagament encantador d’agost amb les mans plenes de gratitud cap als magnífics amfitrions, mentre per la terrassa s’hi esbalandra olor de sol i llum de reïna.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *