SOMNIS D’UNA NIT D’ESTIU

Sota els til·lers la llum no hi arriba. Queda empresonada pel verd de les fulles. Pel gris dels troncs. Ja fa tres anys que passa. Tres estius, tres juliols. No hi ha cap misteri. O potser hi és tot. Representar una obra de Shakespeare en un parc de Barcelona. Concretament al de l’Estació del Nord. No s’inventen res. A l’anglosaxònia ja és usual que aquestes coses passin. Sense cap mena de suport institucional, van decidir posar-s’hi perquè sí. I nosaltres perquè sí, perquè hi xalem com a camells, perquè ja és com una petita gran tradició, els seguim la veta. Continuen, però, sense rebre ajuda oficial.

Enguany l’obra a redescobrir era El somni d’una nit d’estiu, paraules majors! Però tractant-se dels Parking Shakespeare ja ens podíem esperar que no hi serien ni gases, ni tuls, ni vaporositats. Abillaments que sempre s’han vist en muntatges d’aquesta obra i que ja cansen, sincerament. I no ens van decebre, no. Treballadors dels parcs i dels jardins. Granotes verdes. Glamur operari. Excel•lència obrera. Però és clar hi ha més coses rere les cremalleres. Això no ho direm, no. S’ha de veure i ja està.

L’obra transcorre, com sempre, amb les trapelleries de Puck desant l’amor als ulls de qui no toca. Els rei i la reina de les fades fent-la ballar als mortals i aquests, empaitant-se els uns altres: tothom enamorat i desenamorat de qui no toca. Com passa sovint a allò que en diuen la quarta paret nostra de cada dia. Joan Maria Segura, qui signa la versió i la direcció aquest cop, ha optat per la mateixa minimalitat d’altres vegades. Només que el joc dels actors, és molt més físic. A vegades feien patir tan per terra, tan arrebossats, però aquestés el ball que s’hi dóna. Ballem, doncs. I funciona. Com sempre, funciona. La farsa de la representació de la colla de Bottom és divertídissima i si ens posem ulleres per veur-hi en blanc-i-negre, s’hi entreveuen pinzellades del millor Fellini. Tendresa i somriure, tomba i tomba.

Perquè mireu que n’arriba de ser de barat fer viatjar a la gent per palaus ducals i per boscos perduts! Aquí no hi calen ni postes ni albades de sol espectaculars. Ni tossetes ni fregadís de caramelets d’eucaliptus se senten. El que no cal, no cal. I una colla d’actors s’entesten a no abandonar el fet de jugar, de divertir-se, de passar el ribot, un any més, per un text del geni anglès. I mireu que enguany, n’hi havia per plegar vist l’escàndol de Mataró.

Aneu-hi, que hi són fins aquest diumenge dia 31. Aneu-hi amb el cor disposat a deixar-se treure la pols amb la baieta del somriure –jo no conec millor medecina cardiovascular. Aneu-hi també per demostrar que els qui es disfressen i surten a explicar històries, com els qui guixen papers amb tinta, són imprescindibles. Perquè que et facin riure amb intel•ligència, va directament a incrementar la partida pressupostària d’allò més preuat que tenim: la capacitat de somiar, ja sigui una nit d’estiu o de l’hivern. Sota els til·lers o directament sota les estrelles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *