ANIT VICENT
Anit corria una lluna plena, pleníssima, Vicent.
Anit els seus rajos, dallaven els carrers i era tot un deliri veure l’argent llepant tota la ciutat.
Em van convidar a llegir poemes, Vicent. Els meus poemes. I va ser un vespre d’escoltar. I va ser un vespre de versos. Un vespre de síl·labes.
Això va ser molt abans de la lluna. De l’argent, Vicent. Una mica abans.
Els versos van anar corrent. Els versos, Vicent, ja ho saps, sempre corren.
Corren i ens diuen. Ens diuen, perquè som. Ens diuen perquè volem ser.
I ahir Vicent, calia ser. Volia ser. Volíem ser.
Als poemes que he escrit amb la urgència o la peresa dels dies, te m’hi vas escolar, Vicent.
Sent on érem, però, no podia ser de cap altra manera.
I així, en acabar, Vicent, després d’haver deixat dit un bocí del que tinc, del que temo, del que perdo, del que guanyo, del que estimo, vaig dir-te a tu, Vicent.
Anit, Vicent, assumírem la veu d’un poble. I assumint-lo vam ser poble, Vicent. Molt més poble.
Anit Vicent. Anit.