NEW HAMPSHIRE
En comptes de tenir davant per davant una estesa de vellaners tocats de capvespre, tombat el sol ja gairebé del tot cap a ponent, en dies així de pluges intermitents i accidentals, un voldria ser en un hotelet una mica desmanegat en una badia propera a New Hampshire.
L’hotelet ha d’estar regentat per una parella d’ancians de Newark que de nit, n’ha vist de tot colors, des de domadores de pingüins addictes als flam de vainilla que han perdut el do que en un altre temps les havia fet sortir fins i tot al New Yorker, fins a alts i respectables fabricants d’elàstics que havent quedat per una aventura pueril amb una secretària qualsevol, ara es penedeixen d’haver deixat esposa i vuit fills per algú que es veu només tenia classe fent anar l’Excel.
La finestra de l’habitació ha de donar al mar. Aquest Atlàntic de bramuls constants, de bromera que fa posar els nervis de punta; d’espetecs contra les roques com un timbal de llauna metòdic. El llit ha de ser gran, desmesurat, i no hi fa res de compartir-lo amb una majorette que ho ompli tot de purpurina o amb un faquir que prefereixi el làtex a la llepada de la punxa; de tant desmesurat com ha de ser el llit, no se’ls trobareu mai entre els llençols.
Quan el xim-xim apareix, no cal ni aixecar-se. Es posen tants coixins com sigui possible a l’esquena i es demana l’esmorzar-berenar i la premsa europea de fa uns segles. Seran servides, totes dues coses per l’anciana, vestida pulcrament amb una còfia tota groga i anguniosa i amb un mostatxet simpàtic que dissiparà tota temptativa de flirteig.
Una vegada amb el ventre ple, hom es tirarà de cap a la premsa europea. Diaris de format gegant, sense fotos, potser un gravat aquí o allà, l’autoria del qual serà, sense cap mena de dubte, d’algun nebot amb veleïtats d’artista que la portera de l’escala on viu la callista de la tercera amant del director del diari, ha recomanat efusivament.
Amb aquesta lectura, la badia desdibuixant-se per les línies de la pluja, el mar que no deixarà de callar com un gos de caça que pateixi d’ostracisme perquè en comptes d’anar a recollir les perdius encara tèbies, li agradés més recollir amb el morro les floretes més oloroses del marjal, caldrà afegir-hi una senyoreta prima com un os de pernil després de Nadal que es va conèixer ahir a la nit al hall-bar de l’hotel desmanegat.
Serà l’ancià, d’ulls envidreïts i que porta un perrucot talment un hàmster o un ós rentador mort al cap, rera la barra, que haurà propiciat l’encontre. Ja es tard i vol plegar veles i només queden dos hostes got ple en mà que ja es veu que no s’enretiraran ni que se’ls regali tot el bourbon de l’univers.
De la senyoreta, no se n’entedrà ni un borrall de la llengua que parla. Però ja es veu que no fa dos dies que ha sortit de l’ou. Pot beure alguna cosa que no se sap si és anticongelant o líquid per a embalsamar. Però serà fàcil fer-se dir, des de la imprudència que tota nit lluny del que un és, propicia, que seria una llàstima haver de fer servir dues habitacions quan amb una n’hi ha de sobres.
La senyoreta, doncs, que tindrà els peus freds però amb qui haurem intimat malgrat la gelor, malgrat la majorette, malgrat el faquir, s’avorrirà aviat amb la premsa europea antiga. D’aquí que amb el cap una mica més clar que ahir, ens tornarà a fer sentir lluny del que un és mentre a fora els dos ancians escolten rera la porta, l’Atlàntic no ens deixa de petja i la majorette i el faquir, es prometen amor etern, absolut i perpetu.