Els dies i les dones

Hi ha novel·les i Novel·les. Com hi ha poemes i Poemes. I toca parlar-ne. O potser no, en aquesta setmana d’aranyes que es maten, de roses que es relloguen, de llibres que es compren per decorar prestatges, alguns; per decorar una mica allò de dins i fer-lo créixer, altres. Jo sóc dels de la segona circumstància, què voleu que us digui. Raret? Segur.

Toca recomanar. O toca dir, almenys, un llibre que voldries que tothom llegís. Que el comprés també, però si a més s’hi passeja pupil·les i parpelles, molt i molt millor.

El mar. Blai Bonet. No caldria dir res més. Però s’ha de dir. Publicada el 1958, possiblement sigui amb La plaça del Diamant i Incerta glòria, la tercera pota per entendre o sentir damunt la lletra, què va ser, moralment, tot allò del desori aquell de la Guerra Civil. I tot que el tema estigui una mica massa remenat, són tres monuments literaris que cal fer-se teus deixant de banda quan transcorren.

Em podria fer el gallet i deixar aquesta afirmació de més amunt, com a meva. Però no és així. Ho va dir Xavier Lloveras l’altre dia a l’Horiginal. I ho va dir molt bé. Jo també trobo que llegint tots tres llibres, hom pot arribar a ser sacsejat de debò per la desfeta des de tres ullades diferents. Però sense falsedats. De tu a tu. Literatura: bescanvi de vida per bellesa, all the rest…

Després en Pau Vadell i en Jaume C. Pons i Alorda, ens van donar els mots de Blai. Ens els van donar amb aquell accent seu illenc, just i mesurat i vital i encomanadís i savi, que oferia tota la vivesa de la llengua de Blai.

El mar, com la poesia de Blai, no és altra cosa que un corrent de mots enllustrats des de la inconformitat de ser, des de la inconformitat de la barreja de massa coses en tant poc temps; la inconformitat perquè tot passi en un escenari moral tant menyspreable, i malgrat tot, malgrat el vaivé de sal i de mots i de mort a voltes sòrdid, a voltes inquietant, sempre poesia, poesia, poesia…

Caldrà doncs, que correu a les llibreries i us feu amb la novel·la que tot just Club editor ha repescat. I no ho feu com un acte de benevolença militant, no. També ho vadir, al mateix escenari que us he mencionat, la seva editora, la Maria Bohigas. Club Editor vol ser una empresa amb ànim de lucre, simple i contundent.

Només que pensa fer-se rica, no pas en zeros de compte corrent, sinó precisament amb els decoradors d’interiors que us deia, que es fan seus els llibres, que els viuen i que els fan vius. Com ha de ser.

I perquè no sigui dit, si voleu comprar aquest de llibre, doncs no em fareu més ric, però sí més content.