AQUEST SOL D’ARA
Aquest sol d’ara, el diré sense ulleres ni re. A pèl. Serà un sol de primària. Un pegot de cera groga fent giravoltar el tint, moltes i moltes vegades. Cal que els dits et quedin grocs, i el paper, en agafar-lo, pesi per la part on hi ha el botó d’or novell.
Després s’hi afegiran els rajos que seran ratlles també greixoses i llargues i ho ompliran tot: les gavines que es barallen i després reposen dalt un dels fanals muts. Una cotorra que amb el bec s’emporta una branca. L’avió el motor del qual, deixa com una pol·lució de blanc esvanint-se lentíssima cel blau ferit fins que en quedi un rastre imperceptible.
També aquest plàtan del davant. Ubèrrim de verd. Clorofíl·lic. Que es pot mastegar. I la senyora que passa en vermell i un taxi que la fa sobresaltar ratllant el cobriment amb un meeeeeec d’esgarrifança. I l’ambulància que porta a dins un poema malalt per indigestió de poetes deplorables. I la terrassa del bar plena de parroquians fent-se passar la tarda a glops de trifàsic i aixecament d’acta d’acabaments d’esquena formosos. Les cambreres del bar de cambreres que surten a fer un cigarret i una, amb una sandàlia de cocodril, dóna puntades de peus a una roda del bicing.
I està bé, tot just amb els clivells de la migdiada al front, deixar-se fer un puret sense pensar en altres coses que aquestes i deixar-se emmorenir desprenent-te de l’abric gris i feixuc d’obrer deslocalitzat amb fred de quarts de set que ara et toca véncer, floret de desesperança en mà.
I està bé, tot just amb la fal·lera encetada, bellament encetada, de les tecles i les plomes i els llapis a les mans, concertar una cita amb tot i cadascuna de les mostres de bellesa que tanta bonior et presenta i ser només un saltimbanqui d’aquests papers intranscendents d’ara, per tot just calmar la set de paraula, de mot i arraulir-se un poc cap endins, després, ja més tard, a la recerca de papers més seriosos, amb més voluntat -no gaire- de pervivència, de commoció més perenne. Igualment vulgars. Igualment fugaços.