NADONS

Quan vaig obrir aquest bloc no tenia intenció de parlar de política. Malgrat tot, mossegar-se la llengua davant el cúmul d’esdeveniments que s’han succeït d’ençà de l’arribada del tripartit, ha estat impossible. Molt més si tenim en compte que la majoria de blocs d’aquestes contrades, són d’opinió política, independentista majoritàriament.

D’un temps ençà m’he frenat a l’hora d’emetre judicis fonamentats tan sols en especulacions o en punts de vista personals que considero vàlids però que no si fins a quin punt poden ser d’alguna utilitat.

L’anàlisi basat en l’estirabot pot calmar les ànsies de no quedar-se callat davant allò que et punxa, però tret d’ingressar en una catarsi general, torno a repetir que dubto que tingui una utilitat pràctica.

Si reflexiono d’aquesta manera és perquè davant les darreres notícies polítiques del nostre país, crec que és hora que obrim els ulls i ens adonem que la vida del tripartit ha estat una versió comprimida del que ha estat la política a Catalunya d’ençà de la transició i fins a cert punt, una ensopegada amb la mateix pedra.

L’opció de dependència del PSC davant el PSOE sense que fins la data hagi demostrat cap voluntat regeneradora real; els darrers cops de cua d’una manera d’entendre el país de CiU incapaç de girar la vista a Madrid; el lerrouxisme del PP; les contradiccions entre socialdemocràcia i independentisme d’ERC i la salvada de mobles de IC.

La generació que vam néixer amb els primers plors de la democràcia hem estat espectadors impàvids davant una manera d’entendre Catalunya que amb els anys hem anat veient que no tenia res a veure amb la idea que en teníem nosaltres.

Amb alguns matisos i puntualitzacions em sembla que qualsevol jove que va néixer entre els anys 1970 i 1975 -any amunt, any avall i en la qual m’incloc- i que sigui una mica progressista veu que l’evolució natural política de Catalunya és la independència respecte Espanya.

I no una independència que s’arrela en interpretacions heroiques, superficials o romàntiques, sinó des de la constatació que tots aquests anys, la balança ha estat clarament desfavorable en tots els sentits i en tots els aspectes i que cal donar un pas endavant per aconseguir la nostra plena llibertat sense eufemisme, dient les coses pel seu nom.

El nostre deure és buscar de manera conjunta la viabilitat d’una opció que no s’amagui d’aquesta voluntat. Hi ha endegades diverses campanyes que demanen clarament aquesta opció, perquè la impermeabilitat dels partits polítics cap aquest clam ensordidor? Hem de seguir associant el mot política a les picabaralles diàries entre partits o encara podem, entre tots, enllustrar-ne el significat i fer que esdevingui una eina al servei real de la ciutadania?

La nostra feina, vull dir la dels que no sabem callar davant els fets, és la d’anar més enllà dels polítics oferint opinions que permetin teixir una visió del nostre país que no s’encalli en l’anàlisi del fet puntual.

 Una visió que defugi el dia a dia i que sàpiga engrescar no amb la fraseologia de sempre sinó amb fets evidents que permetin demostrar que la independència és una opció legítima de futur i de modernitat que fa temps que demana que se la deixi d’associar a la idea d’un brivall tot just acabat de néixer que encara no sap caminar ni dir mitja paraula i se li doni l’oportunitat d’entrar a l’edat adulta que li correspon.

 

2 pensaments a “NADONS

  1. Els representants politics que és presenten a les eleccions, independement del partit que és presente, realment són és representants del poder economic o en tot cas són força influenciats, com ara "La Caixa" entre d’altres amb fortes tendències leurrouxistes, que confonen els interesos empresarials, amb la submissió de Catalunya a Castella.

    Per aixó Margall es te que tragar tots els sapos de l’Esperanza Aguirre i en boca tancada no entren mosques..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *