Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 16 de maig de 2006

UN DIA QUE DURARÀ ANYS

Hi ha persones com Gabriel Ferrater, Ramon Barnils o Manuel de Pedrolo que malgrat la seva vàlua artística, degut a la seva heterodòxia, han estat endreçats al calaix dels que més val no tenir-los massa presents no fos cas que algú hi trobés un exemple en la manera d’enfrontar-se a allò establert i tinguéssim més d’un disgust.

 

Caldria afegir a aquest il·lustre grup un altre nom: Ovidi Montllor. Mai un artista que va donar tant, en l’amplitud del significat del verb, va rebre tant poc. I no em refereixo a posició o a un tall de pastís. Em refereixo a poder viure dignament de la seva feina. Afortunadament hi ha qui no combrega amb rodes de molí i sap rescabalar record i memòria de manera tenaç.

 

Escric encara amb el tornaveu dels aplaudiments que aquesta nit, han fet perillar les rajoles del magnífic sostre del Palau de la Música Catalana a Barcelona en aquest homenatge sentit, sincer, profund i entusiasta que se li ha volgut dispensar. S’ha cridat, s’ha escoltat, s’ha sentit i sobretot s’ha recordat.

 

 La figura d’Ovidi Montllor espigolada de cada persona que ha volgut fer-ne una canemàs únic damunt l’escenari. La figura d’Ovidi Montllor feta present i sobretot futur en les meravelloses versions de "La fera ferotge", "Els companys", "Carta a casa", "La samarreta", "La fera ferotge"… Fins a tres hores de pell de gallina, de llàgrima encesa, d’emoció desfermada.

 

Sorpreses agradables com la veu de Biel Mesquida cantant Guillem d’Efak, la Plataforma pel Dret a Decidir situant-se en el NO a l’estatut oficialment. Batec de cor enfollit de ràbia dolorosa pel record de Josep Maria Isanta i Guillem Agulló.

Tot ho mereix Ovidi Montllor perquè la seva veu encara és la nostra veu. Perquè la seva poesia és la nostra poesia. Tot ho mereix Ovidi Montllor perquè la seva lluita, és la nostra lluita.



  1. Veig que et va agradar que la Sabata llegís el manifest. A mi no. Desentonava molt el tó de manifest. No feia cap falta aquella lectura, tant fora de tó. Una llàstima aquesta noia prometia!!!!!. Li relliscava l’Ovidi, Alcoi, la cançó.Semblava una política d’un partit polític.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de No passaran! per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent