RIUREM

Amics que han tingut accés a cartes enviades oficialment pel president Maragall, coincideixen en el fet que Catalunya, sempre hi apareix com a motor de canvi per a Espanya.

Maragall, després de les darereres elecccions, era poc més que una rampòina política, una imatge que veia com ni amb la retirada de Pujol de l’escena, aconseguia que els catalans li donessin la seva confiança.

El PSC no ha tingut mai cap idea de Catalunya. Contra Pujol es vivia millor, molt millor, i és clar, quan es van trobar amb la presidència a les mans, a qui van demanar consell? Al cosí zumosol de Madrid.

El meu avi sempre deia que a Catalunya hi havia de governar un partit català, que els invents generacionistes no havien sortit mai bé -"sempre n’hem sortit amb el cul cagat"- qui es creia ara que els socialistes es treurien les lleganyes servilistes dels ulls i desenterrarien les paraules d’un tal Pallach, per posar un exemple?

Qui s’ha carregat el tripartit han estat els dos aparells: per una banda, el del PSC, que ballava al so de la creuada del Tinell tan sols perquè tocava, però sense cap altra convicció que la de fer el just que se’ls exigia al guió, i per una altra, la del PSOE espanyolista, centralista i intransigent. Com sempre, vaja.

Al mig, Maragall, un personatge il·limitadament contradictori amb potser alguna cosa semblant a una idea de Catalunya al cap però incapaç de portar-la a la pràctica ni de prescindir-ne per acostar-se a un pragmatisme eficaç que permetés alguna cosa semblant a un gest de veritable alçada política. Maragall és l’home de les bones intencions -potser!- però dels pitjors gestos. Quelcom que un es pot permetre quan s’està a l’oposició però que ratlla l’esperpèntic quan s’és president d’un país, tingui estat o no.

ERC va acaronar la governabilitat com el nen que al setembre estrena plumier, bata i Alpinos. Va jugar les seves cartes amb la il·lusió de tocar govern, de fer les coses que tantes vegades se’ls havia dit que eren incapaços de portar a la pràctica per inexperts. Han donat massa, Carod ho ha dit. Pel bé del país han estat massa Ramonetes i poc putes i a vegades en aquests percals….

ERC ha estat clau de volta d’un govern. Ha demostrat ser un partit que no es plegava a les consideracions que els feien bàrbars destralers sense sentit d’estat o de país i s’ha sabut comportar com ningú. Potser és hora de recollir els trastets, encarar les noves eleccions amb convicció i fermesa però tenint l’horitzó posat en les del 2010 -creuem els dits perquè s’esgotin les legislatures com déu mana- escoltant, apuntant, recollint, enfortint-se. Sabent demostrar que són partit de govern, de futur i sobretot, sobretot, d’il·lusió.

Caldrà que s’hi esmercin molt els partidaris del sí per fer rutllar la proposta afirmativa a l’Estatut. El vot pel no, als matisos que fins ara tenia, caldrà afegir-hi el vot dels que n’estan fins al capdamunt que els prenguin el número. Caldrà veure amb quines mànegues ens surten PSC, CiU i IC per remullar al personal de cara a que es vagi a votar amb el cap i no pas amb el cor.

És aquest mateix cor el que m’avisa que malgrat semblar que està tot dat i beneït, com a les pel·lícules de por, encara ressucitarà algun monstre que pensàvem enterrat i farà que novament ens revoltem a les nostres butaques. Queda tot el pacte CiU-PSOE per descobrir. Riurem, encara que sigui amb aquell riure nerviós que a vegades s’usa com a defensa, riurem.

Maleït el dia que els de la Trinca van descobrir la gallina dels ous d’or amb la televisió!

Un pensament a “RIUREM

  1. És el primer cop que llegeixo el teu bloc, però et puc ben assegurar que no serà l’última. Aquest és, sens dubte, un dels millors escrits que he llegit recentment en cap bloc. Pel què fa al contingut, també n’estic del tot d’acord. Enhorabona.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *