FERES TRISTES
És curiós com això de la Crisi s’escampa a tots els àmbits com una teranyina lenta i abnegada.
De totes les conseqüències -i per endavant la meva solidaritat amb els qui hi estan enganxats de veritat- una que em sap greu, que em fa pena. Que m’emprenya especialment.
No sóc sol a dir-ho. El Jaume, l’altre dia, també s’hi referia amb llàstima.
Chillilda Leku, el lloc on Eduardo Chillida va decidir plantar un bocí del que era, haurà de plegar veles, almenys de portes enfora, al gener.
Feia molt de temps que volia passejar-hi entre els colossos rovellats, entre els bolets de pedra escampats ací i allà. El setembre passat vaig poder finalment visitar-lo. I totes les expectatives van quedar en un no-res.
Chillida sempre ha estat un artista molt preocupat per la recepció de la seva obra. Lluny de l’adotzenament d’aquell que penja el que fa en sales fredes de museu, Chillida parla des de la terra i li cal que la gent toqui, experimenti, senti, no des de la distància, sinó deixant-se atrapar per la inèrcia gravitatòria de cada peça.
Quina llàstima no serà, ara, haver de veure les obres des de darrera la tanca, com aquelles feres tristes i famolenques dels zoos barats que abans es podien trobar arreu, sense poder-les fer córrer i saltar i rugir a través de tots els teus sentits.