DESCOMPRESSIÓ
Des de Setmana Santa que estava submergit en el treball de fi de curs de l’assignatura de Llatí i cultura clàssica del primer curs d’Humanitats que enguany curso.
El projecte: un estudi de la catàbasi (la baixada als inferns) principalment en les obres de l’Odissea d’Homer (cants del X al XII pels curiosos) i l’Eneida de Virgili (llibre VI pels ídems) per comparar-la després amb les novel·les En el cor de les tenebres, de Joseph Conrad i la versió que en fa Coppola a Apocalypse Now; i La mort a Venècia de Thomas Mann i la pel·lícula homònima de Visconti.
La realitat: 36 fulls a un espai -temia quedar-me sense tinta a l’impressora- amb una senyora samfaina de tot plegat més que acceptable. Vaig punxar en els metres finals i el tema Mann/Visconti m’ha quedat coix, ho reconec, però queda molta carrera per endavant -les Humanitats són axí- i cada treball és com una final i sé que l’afició es mereix que doni el millor de mi malgrat que l’entorn em sigui desfavorable.
Aquest matí, semblava tret de la insofrible escena on els Trapp amb la Julie Andrews al capdavant, canten la cançó no menys insofrible "Edelways" a "Somriures i llàgrimes" (perquè recordaré de memòria aquestes coses?????) i no m’ha fet res ni l’absència de dutxa matinal d’alguns cohetanis viatgers de metro ni els:
BONDIABUENOSDIASCIRCULENNOSEQUEDENPARADOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOS
dels admirables senyors que dirigeixen el tràfic de passatgers dels Ferrocarrils Nostrats a la parada de Provença, Barcelona, el Barcelonès.
He arribat a classe, he obert la carpeta i he lliurat el meu treball que he titulat amb una originalitat fora de mida: "La catàbasi: un viatge als inferns" (si es fa una pausa després dels dos punts i es posa veu de Darvàder, fa més impressió) amb un somriure idiota, tot satisfacció autocomplaent (sospir).
Tot plegat, amb pic i pala, cada dia de 12 a 4 de la matinada i gràcies a l’ajuda de certes pastilles efeverscents, al nesqüic i també a una Queta -el bitxet aquell de la campanya del català- que em van regalar (gràcies, nen!) i que ha estat una distracció útil, eficient i sobretot barata.
Despres he baixat al centre. He destinat la partida pressupostària destinada a unes sabates que em convenien molt, en els dos discos que em faltaven d’Antònia Font: "a Rússia" i el "Batiscafo Katiusca" i m’he quedat tan panxo.
Torno a la superfície. Deso els llibres a les seves lleixes, els papers a la carpeta de "Catàbasi" de l’arxivador. M’ acomiado d’Ulisses, d’Eneas, d’Aschenbach, de Tadzio, de Marlowe, de Kurtz, de Marlon Brando i de Dirk Bogarde, sabent que aquestes coses no tenen gaire utilitat pràctica i que ja no tenim edat per fer d’estudiant universitari i tot allò que estic fart de sentir.
Però, sabeu?, ha estat un plaer haver-vos conegut i he gaudit molt deixant que m’expliquéssiu tot de coses. Tinc el mòbil de tots? Hi tant que quedarem per fer unes cerveses! L’aire que em bombaven fins ahir s’ha aturat. Em trec l’escafandra. Oloro l’aire de la vida de cada dia. Somric satisfet. Començo la descompressió.