BENZINA
Una de les primeres persones a incloure en el meu paisatge quotidià barceloní, va ser el P. Regenta el quiosc de davant de casa, a la placeta. Recordo que ell va ser la persona que m’indicà on era el carrer que des de fa tres anys forma part de la meva direcció postal.
A ell li comprava La Vanguardia els diumenges per mirar els anuncis de feina. Va ser ell qui em digué que existien publicacions especials per aquestes coses abans de descobrir, pel meu compte, que aquests diaris també es podien trobar a les biblioteques públiques.
A ell, també, li vaig comprar el primer número de l’edició d’El Punt de les comarques de Barcelona i va ser ell qui em va dir que el suplement de cultura de l’Avui amb la renovació, passava a editar-se els dimecres.
Els dissabtes, sap que compro El País pel Babèlia i per les crítques de teatre de l’Ordóñez i tot i que alguna vegada m’ho ha preguntat amb segones -el P. és d’aquells comerciants que la sap llarga- sap de sobra que els suplements d’El Periòdico i de La Vanguardia, els aconsegueixo per altres mitjans i que malgrat estar força bé, vaig deixar de comprar el de l’ABC per motius obvis.
El P. em sap els gustos cinematogràfics i de tant en tant, del recambró, em treu alguna petita joia en DVD. Recordo una edició de Kurosawa de "Vivir" o "Yo confieso" del Hitchcock. "D’aquestes pel·lícules rares en blanc-i-negre que t’agraden a tu", en diu ell.
Amant d’El Jueves, no s’està d’aturar-me, la majoria de vegades quan ja hauria de ser dalt un vagó de metro o de tren, per comentrar-me qualsevol ocurrència de la publicació.
Malgrat tot, al P. el considero un professional: el dia que em va dir que el proper dissabte tancaria una mica més d’hora perquè la nena li feia la comunió, m’entendrí. Sóc un sentimental i sé que la meva fidelitat clientelear va quedar fixada aquell dia per sempre més.
D’ençà de llavors, no puc estar-me de saludar-lo sempre que puc i ajudar-lo quan algun fascicle surt disparat per una pilotada dels nombrosos nens que juguen a futbol a la placeta o quan el vent, s’emporta els diaris carrer avall. Vull creure que gràcies a mi, sap que hi ha un setmanari que es diu El Temps i que fa cosa d’un mes, una revista mensual que es diu Benzina.
No cal dir que el mes passat, en demanar-li el primer número, em va preguntar si era de motos o de Fórmula 1. Me la va treure del recambró, del lloc on normalment em treu les coses rares que només m’agraden a mi, encara que Benzina sigui a tot color i un plaer de llegir. I que duri!