HUGOENEA KOADERNOA (IV)

La llum blanca, la llum negra (15/9/10)

Avui em prenc tot el dia de festa. Previsions: Chillida Leku i Donostia. El dia és radiant. Net de núvols. Fa calor i tot. Agafo el bus fins a Donostia. El servei és prou eficient. En surt un cada mitja hora. Pagues 1’30 € per anar a qualsevol lloc. Vull dir que és com un bitllet de metro. Tant és que vagis dues parades més enllà com al final del trajecte, sempre pagues el mateix. Els nadius tenen una targeta que passen per un lector de barres a l’entrar al bus i en sortir-ne.

Baixo a la Plaza de Gipuzkuoa. Per anar anar a veure l’obra d’Eduardo Chillida, que està a Hernani, hi ha un altre bus que surt del carrer Okendo i t’hi porta directament, un carrer més enllà de la Plaza Gipuzkuoa. No m’he d’esperar gaire. Intueixo que hi ha una parella de gallecs que també hi va. Puja també, una parella gran de catalans. Deuen sordejar una mica perquè omplen el bus amb brams de la catalana llengua. No em giro. No m’ha agradat mai això del corporativisme nacional quan viatjo.

El viatge no dura gaire. A la taquilla, pago l’entrada i pregunto per les visites guiades. N’hi ha una a les 11 h. Falten uns minuts.

No recordo la primera vegada que m’atrapà l’obra de l’escultor. Sempre l’he admirat i respectat. La recerca de l’espai, del lloc, el Leku en euskera, com a motor de la seva creació. L’espai i el buit, heus aquí les grans preocupacions dels grans artistes escultors. No pas l’escultura per si mateixa, sinó la capacitat per crear alguna cosa nova al voltant de l’escultura. D’aquí que tantes obres estiguin posades de qualsevol manera i se’ls anul·li tot el significat.

Chillida és un creador d’espais. De llocs. Pregunta, pregunta, pregunta… No troba mai res. Només busca. L’eterna recerca. Només el matís del material, de la forma, com a eina per descobrir aquesta nova dimensió. L’arrelament a una terra, que de fet podrien ser totes les terres del món, i l’expansió a través de la seva obra d’aquesta Terra. Aquí hi volia posar l’adjectiu “mítica”, però presagiava més d’un somriure burleta, encara que sigui així. Una força tel·lúrica que s’entronca amb una intemporalitat. L’escultura és. El lloc és. Per si mateix. És a nosaltres que ens toca llençar-hi els nostres interrogants sense esperar res, és clar. Vehicles pel dubte fet bellesa formal. Harmonia extrema.

El Museu, encara que aquesta paraula aquí no hi va, va ser obert el 2000. Descobert pel matrimoni Chillida el 1984, el caserío Zabalaga, va ser reformat de mica en mica. De fet tot el lloc respira les mateixes directrius artístiques de Chillida. Un espai utòpic que es va anar construint sense calendaris ni fulls de ruta, escoltant el què el casalot desballestat volia explicar a l’escultor.

La visita guiada, prou completa, s’atura en algunes obres. Explica la gènesi creativa d’aquest ex porter de la Real Sociedad que va anar a París a morir-se de gana, descobrí que els materials tous no li servien pel que ell volia fer, el retorn a Hernani, el descobriment de la forja i el treball fins arribar a aquesta parcel·la de recerca.

Són prop de les dues i servidor té gana. En un principi, volia tornar a Donibane i baixar a Donostia el divendres (avui som dimecres), però tot i que Chillida m’ha deixat amb el senderi tocat, trobo que és millor aprofitar el dia fantàstic que fa i passar la tarda a Donosti. Divendres pot ser que hi hagi més gent i a més, sinó vaig errat, el Festival de Cine haurà començat.  Aprofitaré per visitar el Peine del viento.

Desfaig el camí. Busco restaurant a la part vella. Com que anem bé de pressupost, decideixo donar-me un petit homenatge gastronòmic. Provo sort en un del carrer Fermín Calbetón. L’egosari. Els preus no són exagerats i hi ha un cartellet que diu que avui hi fan “bonito con tomate”. Acompanyaran a aquest bonito, de primer una amanida de “chipirones y pulpo” i una mousse de xocolata. Regat amb un Rioja del 2006. Tot plegat excel·lent.

Faig el cafè a la Plaza de la Constitución. Primera hora de la tarda. El Rioja em balla pel cap. Si em quedo assegut més estona pot ser que el cambrer m’hagi de despertar. Decideixo anar directament cap a veure la instal·lació de Chillida oberta al mar. És una proposta una mica suïcida perquè fa molta calor i el sol pica, però així faig baixar el vi.

A a platja de la Concha la mateixa esbandida de gent mig despullada que a tot arreu. Una boirina damunt el mar. L’Urgull alçant-se a la meva esquena. L’illa de Santa Clara al meu davant. La platja d’Ondarreta, que segueix a la de la Concha, és més recollida i agradable. Això no vol dir que no t’assaltin igualment senyores de pitram molt difícil de mirar i d’altres que no tant.

Diuen que Chillida quan era petit, hi venia al lloc on s’hi col·locà aquesta pinta del vent, els dies de tempesta, quan el mar petava contra les roques i es feia sentir. És un lloc intrigant. El blau que s’esbalça contra el rocam llepat per l’escuma. Com tot, la gernació que fa fotos, en desfà tot l’encant. Sol i en un dia d’aiguat ha de causar tot l’efecte. Chillida deia que la llum mediterrània és blanca i que la del Cantàbric és negre. Ho certifico. Inquieta aquest Cantàbric, no te’n pots refiar mai. M’hi estic una estona. Escolto. M’escolto.

Estic cansat. No m’aturaré més a Donostia. No paga la pena. Ja he vist tot el que volia veure. Ho deixaré per una altra ocasió. Agraeixo que tot just tornat a la parada de bus en surti un. Són més de les set de la tarda. El bus va ple. Va deixant gent a Trintxerpre, Antxo, Errentería…

Em prenc una dutxa llarga i surto al balcó a prendre la fresca. La barqueta motora encara passa gent de San Juan a San Pedro. No se sent res més que aquest ronc monòton i anestesiant. L’estel·la que deixa, va fent zotzobrar les altres barquetes que hi ha amarrades. Aquest és el meu Leku.

Hugoenea Koadernoa (I)

Hugoenea Koadernoa (II)

Hugoenea Koadernoa (III)

Hugoenea Koadernoa (V)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *