Els dies i les dones

David Figueres

HUGOENEA KOADERNOA (II)

Només queda la nit (13/9/10)

Donibane, avui, es lleva tard. Tot i que la festa, ahir, va acabar d’hora, avui el poble es treu les lleganyes amb calma, sense pressa. Pensava que podria mandrejar una mica, però el meu despertador biològic no em deixa dormir més enllà de les 6:30. Faig el ronsa, però, fins a quarts de nou.

Com que no tinc res a la nevera, surto a esmorzar a fora. Els bars de la plaça són tots tancats. Enfilo el carrer empedrat de San Juan. Humitat. La barca que fa el trajecte Donibane-San Pedro va fent viatges. És un soroll agradable. Un ronc ofegat, rítmic. L’únic so que es pot sentir tot el dia. T’acompanya. Trobo un bar amb uns quants feligresos davant un tallat. Uns gossos jeuen a tocar la barra. Prenc un cafè amb llet.

Més endavant, trobo una botiga de queviures. No m’hi aturo, segueixo. Sortint del casc antic, Donibane perd tot l’interés vistós. Ja ho vaig dir. Blocs de pisos muntanya amunt. Trobo una carnisseria. Compro quatre coses. Pregunto per l’estanc. Hi ha un home gran mastegant alguna mena d’herba. Els amos de la botiga, una parella, em diuen que deixi el que he comprat i segueixi l’home, que ell m’ho indicarà. Accepto.

Li parlo de la regata, a l’home. Em confirma el 3r i el 4t lloc. Davant la tenda del fum, alça un braç desmenjat. “Agur”. Doncs “agur”. Surto de l’estanc i torno a la carnisseria. Em donen la compra. Els dic que m’estic a la Casa de l’Escriptor. Tot plegat em fa un xic de vergonya. “Vengo de Barcelona”. “Aquí s’està muy tranquilo”, fa la dona.

Més enllà hi ha un petit supermercat. Acabo de comprar les quatre coses que necessito. No compro massa cosa per no anar carregat. Desfaig el camí i acabo d’abastir-me a la botiga que hi ha ja a la part vella. Poca varietat. Suficient, però, per passar la setmana. La mestressa no és gaire xerraire.

Compro el pa més endavant. Quedo frepat quan en dir-li “una de cuarto” no sàpiga què li dic. Coses de ser fora de casa. Li dic que sóc català. “¿Grande o pequeña?”. “Pequeña, pues”. Ella somriu. “Ves, esto del pues ja te ha quedado”. Potser sí. Hi ha una finestra, al forn, que dóna al carrer. Damunt un frigorífic, un plec de diaris. Un home s’espera a fora. La dona li ven el Gara.

A casa, disposo la compra. Organitzo una mica cada cosa. Llegeixo diaris a la xarxa. Res exhaustiu. Preparo una mica la feina d’escriure per la tarda. A quarts de dues, baixo a fer una cervesa. Al matí el pis és fred. A la tarda hi entra el sol i és una delícia. A la plaça, em deixo torrar lentament. Estiro les cames i m’arribo cap a la bocana. El mar és un gegant adormit. El verd de la muntanya toca arran de mar. Quina delícia que no hi hagi platja. Així els turistes, que són nombrosos, no es converteixen en una amenaça.

Veig que el camí s’allarga. Però jo ja tinc gana i no vull dinar tard. Reculo. Hi tornaré a la tarda. Dino. Faig la migdiada perceptiva i a quarts de quatre ja sóc davant l’ordinador. Treballo amb calma. De fet, l’esquelet del llibre ja està format, ara només es tracta d’anar passant el ribot. 

A mesura que avança la tarda, la plaça de Santiago va omplint-se de gent. Canalla que juga. Tots parlen euskera. Molts porten la samarreta de la Real Sociedad. Enguany torna a jugar a Primera. Vaig sortint al balcó per fer pauses. Ara els nens es banyen. La plaça dóna directament al mar. Hi ha una petita rampa des d’on els nens van entrant i sortint de l’aigua. Les mares i els pares els vigilen fent-la petar.

Treballo fins a quarts de nou del vespre. Ha refrescat. Al matí i a la nit, la temperatura baixa. Compleixo la meva intenció d’arribar-me fins a l’entrada a mar obert. El camí, net, amb petits punts de llum, és preciós. Salts d’aigua. Fonts. Va afeblint-se la llum. El camí et permet arribar fins a un enclotat de la badia: Alabortza. Una mena de platja de pedra que permet accedir al mar i que la gent de Donibane malda per recuperar amb condicions.

Des d’allí, es pot veure el Faro de la Plata, a l’altra banda, a San Pedro, penjat dalt de la muntanya. El Cantàbric s’exten majestuós, pertorbador, il·luminat per una safata color de pell de préssec d’aigua amb vetes de núvols grisos que s’estiren. La safata va entrant a l’aigua a poc a poc. Puntes de llum verdes i vermelles molt al fons. Potser més fars o barques. L’espectacle mereix veure’s assegut. De mica en mica, tot el roig és dins l’aigua. A la meva esquena la lluna és una dalla. Com més refulgeix ella, més s’apaga el cel engolit per aquest mar. Llavors només queda la nit i el bramular somnolent de les onades.

Hugoenea Koadernoa (I)

Hugoenea Koadernoa (III)

Hugoenea Koadernoa (IV)

Hugoenea Koadernoa (V)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Anant pel món per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent