HUGOENEA KOADERNOA (I)

Aupa San Juan! (12/9/10)

Arribo a Donostia a la una de la tarda. Han estat cinc hores de tren confortable. Un reportatge sobre elefants “El ocaso de los elefantes” i la pel·lícula Julie i Julia a més de quatre canals a la teva disposició per sentir sorolls diferents connectant els auriculars que se’t regalaven, aquests de la Renfe…!

Després de tantes hores embotit en aquell sarcòfag, veient com el paisatge en tràveling dels turons arrodonits del Camp de Tarragona salpebrats d’avellaners es tornava emboirat i més erm cap a Lleida i erm del tot a l’Aragó, dunes blanques amb furòncols de verd desmenjat, entràvem a Navarra amb més muntanya i a Euskadi amb més núvols.

Hi fa fresca a Donostia. Vaig previngut però tota la meva previsió és a la maleta. Tinc una vague idea on m’he de dirigir. Remunto l’Urumea fins a la seva desembocadura. Et tomba l’olor de iode a mesura que ens acostem al mar. Gernació. Com un Salou/Lloret amb el fons del Teatro Victoria Eugenia. No hi queden bé. Hom, mirant la façana del teatre, esperaria senyores amb cotilla i barret ostentós, passejant protegides amb una umbrel·la precedides per dides amb còfia tenint cura de brivalls mal educats. No és així.

Traspasso el pont de Zurriola. A l’altra banda del riu tot sembla Carnaval. Després del tancament monacal “El elefante macho puede ser muy salvaje…” tanta agitació em perd. Sort que el meu equipatge és escàs i manejable. Dono amb l’oficina de turisme. Sé on he d’anar però no com arribar-hi. Plaça de Gipuzkua. És a prop. És on he d’agafar el bus fins a Pasaia.

Un incís. Pasaia (paisatge, en euskera), com a població, el formen quatre districtes: Pasai Donibane (San Juan), Pasai San Pedro (que s’anomena sempre en espanyol), Pasai Antxo (que no es tradueix) i Pasai Trinxerpe (ídem). A Donibane, que és on he d’anar jo, s’hi pot arribar o bé directament amb bus o bé anant fins a San Pedro i traspassar llavors amb una motora fins a Donibane. Com que això de la motora no ho veig clar, decideixo arribar-hi amb autobús.

A la plaça faig un mos i constato que el Carnaval no és el Carnaval sinó que avui se celebra la Regata Bandera de la Concha. Es veuen samarretes del tots els colors, cadascú amb el nom del seu poble. Quan jo hi arribo, la cosa està ja acabada. Sabré després que Donibane, el meu equip com si diguéssim, ha fet un meritori tercer i quart lloc en no sé quines categories.

Com que a Donibane no m’esperen fins les quatre, bado fent un cafè com la gent amb samarretes multicolors, va sent engolida pels autobusos. Paro l’orella i sento parlar molt d’euskera i el més bonic és que el parla la gent més jove. Bé. El bus de línia voreja la badia fins a Donibane. A una banda, el port amb vaixells enormes, descomunals baluernes amb el casc rovellat. Al l’altra banda, barquetes contornejant-se al ritme del mar.

Arribo a Donibane minuts abans de les quatre. Carrers o millor dit carrer empedrat, ombrívol, aturat en el temps. On m’estaré, és el casc antic de Donibane. El districte ha anat creixent remuntant la muntanya en blocs de pisos. A tocar el mar, veig com la barqueta va transportant passatges entre Donibane i San Pedro i entre San Pedro i Donibane. Molts turistes. No m’hi veig arribant amb maletes amb la barca com un Aschenbach qualsevol. Ho provarem, però.

Puntuals, a l’oficina de turisme, em donen la benvinguda i les claus. Totes dues coses molt importants. El pis, just a la plaça de Santiago, al rovell de l’ou, és molt confortable. Un espai únic amb ordinador i connexió a internet i una impressora. Tot és nou i agradable. Desfaig maletes. Faig inventari de què em fa falta. Constato que altres estadants han deixat pasta i sopes en sobre a la cuina. Seran el meu sopar. Una vegada he comprovat el funcionament de tot, em dutxo i surto al carrer.

La meva sorpresa és majúscula al comprovar que de mica en mica, la plaça, fa uns minuts deserta, va omplint-se de gent. Hi ha banderoles de color rosa. Molts balcons estan decorats amb penons del mateix color. Després sabré que és el color de Donibane. N’he vist a Donostia també. Gent i més gent. Comencen a posar Oskorri i altres grups en Euskera que no conec a tot drap. La gent riu i beu i riu més i beu més. Prenc pel·lícula de l’esdeveniment i faig retratus.

Avui dono el dia per perdut. De fet no n’esperava gaire. Estic cansat. Faig una cervesa en un bar. Demano una canya. Massa gran. La cervesa és bona, però. En un altre, faig un zurito, massa petita. En tots dos bars hi havia entrepans petits que no m’he atrevit a demanar perquè ningú no ho feia. La gent veu cervesa amb un cul de gasosa (la graciosa dels avis).

De cop i volta, apareix una banda. I llavors allò ja és la bogeria. Onejant una bandera rosa, tot de gent puja al balcó de l’ajuntament [vídeo], just al costat de casa. Es tiren cohets i la gent balla i riu. I això que només han fet el 3r i el 4t lloc… No m’hi encaborio massa. No són ni les set del vespre i a mi em sembla com si fóssim a la matinada.

Torno a casa. La música continuarà no més enllà de les deu. Ho trobo divertit tot plegat. Sempre m’han emocionat les manifestacions de cohesió d’un poble.  Aupa San Juan! Dormiré d’una tirada pla del tot. Demà serà un altre dia.

Hugoenea Koadernoa (II)

Hugoenea Koadernoa (III)

Hugoenea Koadernoda (IV)

Hugoenea Koadernoa (V)

Un pensament a “HUGOENEA KOADERNOA (I)