QUE TREMOLI L’ENEMIC

Aquest 11 de setembre l’independentisme ha sortit definitivament de l’armari. Fins i tot el PP s’ha destacat per crear un nou insult: independentista! Segons ells, tots ho són. Tots, sense excepció. I els que ho som de veritat, trobem que és una bona cosa que s’hagin empescat aquest improperi. Ho deia Òscar Wilde: “Que es parli de mi, encara que sigui malament”.

Tres formacions independentistes concorreran a les properes eleccions del 28N. I això és bo. Encara que no s’hagin avingut. Encara que cadascú estiri el carro amb bous diferents, el carro és el mateix. Hi són. Ja veurem què en queda després del 28N. De moment, però, hi són.

Hi ha també una massa de gent que ha despertat. Que s’ha tret les lleganyes dels ulls. Els independentistes ja no som quatre peluts o ex-peluts. Al carrer s’hi han afegit els que veuen com es retallen les inversions, com s’ha de volar a Madrid per viatjar a la resta del món, com s’han de pagar peatges per circular per les autopistes, com es retarden els trens, com… 

Ja no estem parlant de sentiments, d’anhels atàvics, d’exigències tel·lúriques. Estem parlant de realitats. De com Espanya no només no respecta els nostres signes identitaris, sinó que ens oprimeix condemnant-nos a ser ciutadans de tercera o quarta fila pagant els mateixos impostos.

Estic orgullós de poder donar un cop de mà en l’organització a Barcelona de la Consulta per la Independència que es farà el 10 d’abril del 2011 des del districte on ara visc: l’Eixample. Aquí podeu veure els actes que hem preparat.

Gent de tots colors, de totes les tendències, de partits diferents, fan pinya per organitzar a Barcelona, tal i com han fet en altres poblacions, l’expressió màxima de la democràcia: plegar un paperet amb el parer d’un dins d’una urna. I a més el parer és per demanar si volem que tots aquests coms de més amunt, siguin el detonant de l’afaiçonament d’un estat propi. Del tot nostre.

Serà bonic doncs, demà,  passar el dia al carrer, veient com la gernació que va omplir Barcelona el 10 de juliol, torna a sortir. Com els peluts o ex-peluts, per una vegada, ja no cal que emprenyem als nostres amics, coneguts i saludats. Perquè ara, la gent, surt sola al carrer. N’ha après de demanar el que vol, a exigir el que vol, a deixar els polítics en un segon terme.

De la mateixa manera que amb el despertar de la democràcia, tot de gent va arromangar-se per començar a construir un nou present, ara, són molts els qui també consideren que toca començar de zero, perquè l’era constitucional, ha arrasat amb qualsevol resquill d’evolució possible. O tenim un estat o continuem tenint la mateixa competitivitat que Puerto Rico.

La tria és senzilla. El camí, fa molts anys que l’anem trenant. Tots hi som convidats. Tots hi som necessaris. Bona Diada a tothom!  

5 pensaments a “QUE TREMOLI L’ENEMIC