AGOST, UNA POSTAL

Més d’un dia ens hem aixecat amb l’asfalt més brunyit que mai. Ha plogut. En fer pujar la persiana, tot aquell munt d’horitzons diminuts, no ens han colpejat amb un cop de baf calent. Hi ha la frescor de la nit feta llum, difusa, repartida a petits glops pel verd del fullam dels plàtans.

S’han conjurat els Déus per ser benèvols amb els qui a l’agost no ho invertim tot en platja i crema i galvana? Amb els qui comprovem que enguany, el metro, va igual de ple que en altres mesos?

Pot ser que siguin miratges. Agafadors que se’ns permeten als qui tenim la jornada laboral tota per nosaltres. Una espurna mofeta que se’ns escapa en comprovar que als guiris i als no-guiris, se’ls han embrutat les xancletes de fang; s’han hagut d’embolicar amb tovalloles, camises de màniga llarga, i que molts només veuran la platja des de la seva habitació amb vistes a la porta del darrera del restaurant xinès de la cantonada.

Nosaltres hem entrat a l’imperi de l’airecondicionat. I mirem a través dels vidres, fresquets, sense coll, amb la rebequeta a les espatlles, el sol deixondit. Algú ha premut al comandament a distància el signe + que hi ha al costat del dibuixet de l’astre més gros. Llavors la processó de carns vermelles, blanques, taronges, embotides, retallades, fusionades, en virolats abillaments, avança com un exèrcit de zombis de temporada.

I mai no sabem si és millor treure de la màquina un consomè ben calent i beure’ns-el a la seva salut o voler ser la perla de suor que els llepa i morirà en la tebior de la sorra, damunt una tovallola, arrebossada tota.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *