Els dies i les dones

David Figueres

PANTERES O ROSES?

Un article de la Natàlia Rodríguez al  suplement d’economia del Diari de Tarragona em dóna notícia del 40è aniversari del pastalito Pantera Rosa. Qui no s’ha posat a la boca mai aquesta meravella de la creació pastissera? Me’n confesso addicte.

 Els seus creadors van demostrar tenir un alt sentit del futur elaborant el dolç amb el personatge creat per Fritz Freelering -el pare de Bugs Bunny- pels crèdits de la pel·lícula del mateix nom, de Blake Edwards. La música de Henry Mancini n’acabà l’entronització com a icona indiscutible.

Si m’ha fet gràcia l’article és perquè s’hi detallen un seguit de característiques que té el felí rosa que es podrien aplicar a algú altre.

 Tradueixo del castellà: "…la pantera rosa ha de fer front a un seguit de situacions complexes. Algunes d’elles no tenen solucio aparent. Un ésser menys flegmàtic es rendiria. Ella no. Ella es capaç d’aproximar-se al problema no per camins laterals, sinó per rutes absolutament insospitades".

I encara: "…davant l’adversitat, no usa mai el sentit comú sinó la imaginació. Les seves solucions no són previsibles, els seus problemes sí. Però ella no és algú que temi l’error o el fracàs. La possible errada global del sistema és evident, en tots i cadascun dels episodis, amb tot, la por no és un factor a tenir en compte i el risc, un element habitual"

No es podrien aplicar aquests mateixos trets al president del govern d’un petit país al nord-est de la península ibèrica?

Fins quan els responsables de la Generalitat podran amagar el fet que el president Maragall es passeja per Palau brandant una cua del color que l’amor s’hi posa?

 Si Maragall és la Pantera Rosa, Saura és Bony? I Carod, serà Tigretón?

 La sacrosanta trinitat de la pastisseria industrial que tot nen de trenta anys o més sap de memòria, per fi és revela com quelcom que ha transencendit el berenar més pujolià del pa amb oli o el retrògrad pa, vi i sucre.

Reinvindiquem pel nostre país, un president de dibuixos animats cagadubtes i d’interior dolç i meliflu i un tripartit d’embolcalls lluents i interiors tant o més dúctils que el president, lluitant de nou, contra la unificació totalitarista del chocolate con porras o de l’entrepà de calamars que els quintacolumnistes de torn, voldrien embotir-nos.

Sembla que Maragall per ara, sembla decidit a no deixar-se engrapar per cap Closeau messetari. És fruit d’una convicció pròpia, d’una de política o d’una del partit? Sigui com sigui, en aquests moments de trontollamenta general -em sembla que la corda es tibarà fins al referèndum i després que Déu ens agafi confessats- tan sols ens cal esperar que aquest fer la pantera de Maragall no sigui un bluf més i acabi, com altres vegades, acotant el cap davant els dels punys i els de les roses.



  1. Jo tinc ja una mica més dels 30 anys que dius i recordo també els BUCANEROS. Continuant amb la teva comapança… Maragall= pantera Rosa, Saura= Bony (no hi ha pastissets verds per fora i rojos per dins… haurien d ser de síndria o de figa!), Carod= TigretónBucanero = Piqué o més aviat a Boadella i la seva trepa?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Tribuna per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent