UN DELS NOSTRES
L’any 1953 Edward R. Murrow, periodista de la CBS, decidia arremetre contra la cacera de bruixes que endegà el senador Joseph McCarthy contra tot aquell que podia ser comunista o semblar-ho.
Destapant la capsa del trons amb la denúncia de l’expulsió d’un militar de l’exèrcit a qui s’acusava als seus familiars de tenir relació amb el comunisme -jutjat sense gaires garanties processals-, Murrow denuncia obertament la vulneració de les llibertats bàsiques per part del senador de Wisconsin, posant-lo contra les cordes.
No hi haurà guanyadors: McCarthy serà desprestigiat i haurà de comparèixer davant una comissió i Murrow, pressionat pels seus superiors, relegat a tenir un programa els diumenges a la tarda.
Amb un estil sobri i posant tots els recursos cinematogràfics al servei de la història que vol explicar, George Clooney torna a posar-se darrera la càmera amb "Bona nit, i bona sort" (Good night, and good luck) una de les més agradables sorpreses que es poden trobar a les nostres cartelleres si es vol fugir de la carallotada dels òscars.
Molt proper al documental, Clooney, teixeix la història allunyant-se dels cànons dramàtics habituals de hollywood -la història s’hi prestaria- cenyint-se a vestir una estructura conceptual amb el més mínim per tal d’entrar a barraca i no distreure al personal amb banalitats supèrflues.
El discurs del periodista compromès amb la denúncia de l’opressió de les llibertats fonamentals n’és certament l’excusa, però com un carpaccio delicadament marinat, la pel·lícula de Clooney s’ha d’anar desgranant amb cura, sense golafreria.
Els paral·lelismes entre el que passava als Estats Units el 1953 i el que passa ara, són evidents i Clooney no ho amaga -quina ironia que en plenes lleis prohibitòries contra el tabac, tots els personatges no parin de llençar-se nicotina als pulmons!-.
1953. Abanderat de les llibertats democràtiques durant la Segona Guerra Mundial contra el feixisme, els Estats Units ara s’erigeixen com el país més restrictiu de cara al respecte de les llibertats amb els seus propis conciutadans, amb l’excusa del perill comunista.
2001. Erigida com la potència que ha de vetllar per la pau mundial i la seguretat, encara amb l’amputació recent de les torres del World Trade Center, els Estats Units es llencen a una sèrie de mesures restrictives -vegi’s Patriot Act– amb el súmmum de la base de Guantánamo, vergonya per qualsevol persona amb dos dits de decència.
(L’estat espanyol, ara com ara, també pot retindre una persona durant 72 hores sense cap explicació en virtut de la Llei anti-terrorista, cal no oblidar-ho).
Clooney parla sense embuts. No hi ha metàfores. No hi ha jocs escènics. No hi ha trames paral·leles. L’aposta és decidida i enèrgica: la televisió és un ens maliciós que només té raó de ser si les persones que ens hi plantem davant, som persones amb sentit crític -ho diu Clooney-; els Estats Units no poden parlar de llibertat a arreu del món si a casa seva vulneren la dels seus ciutadans – dixit, togheter.
Fa uns anys, si després de veure la sèrie E. R. ("Urgències", a les nostres latituds) -on Clooney hi interpretava un pediatre- la nostra parella ens anunciava que així que pitgéssim l’off al comandament, s’esdevindria allò que normalment només s’esdevenia els dissabtes, no hi havia cap mena de dubte que no era pas perquè la nostra manera de queda-se clapats davant el televisor, l’havia excitat.
Llavors ella ens deia "Bona nit" així tot insinuació. Nosaltres tan sols podíem invocar la "Bona sort" per tal de ser prou originals sexualment com perquè la transmutació de cossos no fos un èxit i el Dr. Ross -així es deia el personatge que Clooney interpretava- quedés com un tita freda.
Si després de llegir-me aneu al cine amb la vostra parella -recomanable no perdre’s el grandíssim David Strathairn en versió original- i en arribar a casa, noteu que ella o ell està més carinyosa o carinyós del normal, res d’invocar la bona sort. Clooney, ja no és un guaperes que es compra illes al mediterrani. Clooney, ara, amb aquesta lliçó magistral de compromís, ens ha demostrat que ja és un dels nostres.