NOVES FICCIONS

La sèrie de televisió, en sí, no és res de l’altre món: un grup de superagents que es dediquen a fer el bé arreu del món on se’ls necessita. El seu departament té un radar que detecta les injustícies, els desajusts. Així que s’encenen els llums vermells, l’equip localitza el lloc i actua amb contundència. Una vegada el rescat s’ha efectuat, tothom els aplaudeix. Hem vist, en més d’un episodi, com una velleta simpàtica els agraïa l’acció amb llàgrimes als ulls. Com una nena, regalava a un dels membres, unes flors arrancades del seu jardí.

Darrerament la sèrie ha girat cap un dramatisme una mica perillós. Els patrocinadors temen que el gir, resti audiència a les desventures dels nostres herois. Els productors, però, ho han justificat argumentant que si bé la sèrie va vent en popa, afegir aquest tipus de fets, dóna més volada als arguments usuals. Tanmateix, que la darrera operació de l’equip acabés amb 3 morts (col•laterals, que no s’espanti ningú que no hi ha cap superprotagonista a l’altre barri), no tothom ho va trobar bé del tot.

L’episodi, de fet, fa temps que s’anava gestant. Setmanes enrere hi havia diversos escenaris possibles que sortien així amb petits flashos. Ara la torre de Pisa, ara el Partenó. Fins i tot el toro d’Osborne va treure el cap! Però els fans no acabàvem de saber on es desenvoluparia l’acció d’un capítol que s’augurava que seria especial. La manipulació narrativa va fer molt bé la feina. Va saber crear el clima propici perquè tothom esperés alguna cosa grossa.

I no es van quedar curts. Els bons, però, tot i els morts, van tornar a triomfar i una altra vegada riuades de gent han sortit al carrer amb pancartes i crits, per agrair al superequip que hagi triat el seu país per protagonitzar una aventura. A més, el capítol, ens va brindar una escena que tot i que ens va fer esborronar, va tenir el seu què.

A la pantalla vam veure una casa decorada amb gust de nou ric on un home amb unes celles estranyes i una dona eixuta i seca enfundada dins un vestit vistós d’Adolfo Domínguez, administraven els pocs diners que tenien amb gasiveria i amb evident desconeixement dels quatre conceptes bàsics d’economia.

Però tot i que les alarmes habituals estaven enceses, tot era un miratge. Un truc. Al final només era un membre del supergrup que havia tingut un empatx de mussaka que li havia fet veure aquelles visions.

La decepció va ser majúscula. A casa tots estàvem enganxat a la pantalla esperant que d’un moment a l’altre, tal i com havíem vist en tants d’altres episodis, de cop i volta, sense que les dues persones no sabessin d’on, la casa estigues voltada pel superequip a punt per intervenir.

Com ens agrada tota aquella munió de musculats homes i dones amb les armilles on s’hi pot llegir a l’esquena, les tres lletres que defineixen el seu departament. La gana de justícia. La set d’ajust. Però res, allò tan bonic del Cap que truca a la porta bramant: “FMI quedin-se on són i ningú resultarà ferit” no va poder ser. Una altra vegada serà?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *