Els dies i les dones

La dona de cabells llargs i de fum passeja entre els arbres. Feia molts anys que no ho feia. Recorda els estius que hi va passar amb la família. Estius llargs. Llarguíssims. Parla dels seus dos germans tota tendresa i admiració amb un curiós accent: meitat anglès, meitat de Reus.

Ella és el fil conductor del relat. Un relat que ens parla, concretament, del seu germà Gabriel. De com no va anar a col•legi fins als deu anys, tot i que ja havia llegit uns quants llibres. De com feia el gamberro amb aquell “gup dels quatre”. De la marxa de la família a Bordeus durant la guerra…

No serà l’única dona que explicarà coses d’aquell xiquet espigat que després de fer la mili a Barbastre, mort el seu pare, se n’anirà amb la mare a Barcelona i es refugiarà rere unes ulleres i un bigoti i un abric tronat i tothom el trobarà un intel•ligent marcià vingut de no se sap molt bé d’on.

Primera parada: la pintura. Una visita al Prado. Des de la revista Laye, en farà de crític. No en fa articles des de la distància. S’hi capbussa en la pintura. Hi parla des de dins. Sap el tacte suau del pinzell damunt la tela. Els pins que ara torna a trepitjar la seva germana, en seran el model. Amàlia Ferrater morirà el 2008.

Però el marcià sabrà seduir a tothom. Carlos Barral, Gil de Biedma, Josep Maria Castellet… i algunes dones, és clar. Brillant, enèrgic, imbatible en el diàleg. S’obre camí en el món de la lletraferidura com a traductor i redactor de divertits informes de lectura. La nit, també. I el gin.

Segona parada: els poemes, la poesia. Potser només com una distracció, demostrar que ell també era capaç de fer-ne i no només d’enfilar versos, sinó de trencar amb tot. Inserir entre sinal•lefes, tot el que ha llegit dels anglesos i tot el que li passa per dins. “La descripció, passant de moment, de la vida, de la vida moral d’un home ordinari”. Insuperable. Poemes sensuals, tallats amb la rel de la caducitat inextingible.

Ara la dona que veiem, té els cabells curts. Som a Londres. També el va estimar. D’una altra manera. Fins i tot i va arribar a casar-s’hi. No va funcionar. Parla d’ell, també amb admiració. Un deute. Una conversa interminable. Una lucidesa descomunal, era ell. Passeja per la ciutat amb els seus llibres. No va aconseguir que posés seny. No hi ha recança. Només admiració. Jill Jarrell.

Tercer parada: Sant Cugat. La docència. Un estol d’alumnes per corrompre amb les seves arts oratòries. Riba, Carner i Foix. Triumvirat invencible. També la gramàtica. Aquells arbres derivatius de cames primes pulcament escrits en agendes pulcres…

 Tot això ha capturat amb una càmara, amb intel·ligència i amor l’Enric Juste al documental Metrònom Ferrater i que demà dia 28 es podrà veure a l’Arts Santa Mònica a les 19:30 i que divendres dia 29 es podrà veure a les 23:45 al Canal 33. Per qui el vulgui tenir per a ell aquí el podreu trobar. In Memoriam Gabriel Ferrater.