DESENES
TXETXÈNIA, DEU ANYS DESPRÉS
Els bombardejos eixorden la població civil refugiada on pot: és la primera por. Quan els projectils deixen de caure, arriba la segona. Potser la pitjor. El brogit dels tancs trepitjant la mica de silenci alliberador. Són tancs amb matrícules falses o directament sense matrícules. Homes amb passamuntanyes treuen els homes de casa. Busquen terroristes. Els reuneixen a tots i se’ls emporten fora del poble. En naus abandonades, agents del FSB, el KGB d’ara, han aixecat el que se’n diu “punts de filtració”. La filtració consisteix en tot tipus de tortures. Busquen informació entre crit i crit. Mentrestant, al poble, els soldats s’han instal•lat a les cases sense homes. Les dones, al contrari dels crits dels seus homes, que són cap enfora, els seus de crits, són cap endins. Si se sap que han estat amb els soldats, encara que sigui sense el seu consentiment, pot ser que les repudiïn. Que no les vulguin. Per això callen. La por. La por ho amara tot. Ho amarava tot fa deu anys i ho amara en l’actualitat a Txetxènia.
Això ens ho explica Usam Baysaev, de rostre colrat, és membre de la ONG russa Memorial. L’ONG que decidí deixar Txetxènia a l’estiu: l’assassinat de Natàlia Estemírova i de Zalema Sadulaieva i el seu marit, van fer-los dir prou. Una petita recompensa: el premi Sakharov 2009 tot just donat pel Parlament Europeu per la seva tasca humanitària. L’ONG catalana Lliga dels Drets dels Pobles, a través de la seva campanya “Txetxènia, trenquem el silenci”, l’ha convidat a Barcelona per fer-nos recordar aquests deu anys de barbàrie. Baysaev també ens diu que ara la situació és pitjor. Parla de “txetxenització”. Ramzan Kadírov, el governant titella investit per Putin, ha instaurat una dictadura al culte del seu ínfim senderi. Ara ja no cal que els soldats o els assassins del FSB entrin a Txetxènia. S’ha aconseguit la macabre divisió entre els qui acusen als seus propis veïns davant les autoritats i els que han de fugir a la muntanya a unir-se a les milícies si no volen ser “filtrats”.
Basayeb no és l’únic que ha vingut a parlar-nos de la situació a Txetxènia, a Rússia. Al seu costat, cabell de cendra esborrifat, Andrei Nekràsov ens mostra el seu documental Desconfiança. Parla de com el setembre de 1999, tot just Putin nomenat nou Primer Ministre, unes explosions a diferents edificis de cases a Rússia, causen més de 300 morts i nombrosos ferits. De com de seguida s’atribueix aquestes explosions als terroristes txetxens i s’anuncia una segona guerra contra la república caucàsica. Però tot plegat fa pudor de socarrim. Una nit, la policia de Riazan, és alertada: uns sospitosos estan fent alguna cosa al soterrani d’un edifici de pisos. El policia que revisa què hi ha al soterrani, puja blanc com el paper. Fa desallotjar tot el bloc i el districte sencer. Es reparteixen retrats robots dels qui han pogut posar explosius als mateixos fonaments de l’edifici. Hi ha detinguts. Però tot plegat es tapa. Els detinguts s’identifiquen com agents del FSB. Al cap de dos dies, el FSB diu que als sacs trobats només hi havia sucre i que allò només eren maniobres. Tot això ho mostra Nekràsov al seu documental. També hi ha por. Diferent. La por que siguin tan pocs els que vegin que Rússia és un estat policial.
Per què Putin va voler insistir en Txetxènia de nou? Ningú ho sap. Segons Basayeb, a l’abril i a l’estiu, s’envià un fort contingent a la zona que feia pressagiar el pitjor. Els atemptats als pisos, foren la metxa d’una bomba que ja estava preparada, doncs? Possiblement. Putin necessitava una bona campanya electoral per sortir victoriós a les eleccions del 2000. Ho aconseguí amb molts, molts morts a l’esquena. Ningú no els tornarà als seus familiars, com no tornaran Anna Politkòvskaia, Stanislav Markelov, Anastàsia Baburova o la mateixa Natàlia Estemírova. L’única cosa que podem fer és dir que aquestes coses passaven i passen. L’única cosa que podem fer és no callar. L’única cosa que podem fer és trencar el silenci.
(Article publicat al Punt el dia 11/01/10)