MUNICH

Fa temps que segueixo l’obra d’Steven Spielberg. Com els grans artistes, compta amb una de les principals virtuts per poder-lo considerar d’aquesta manera: l’eficàcia.

Quan parlo d’eficàcia em refereixo a la perfecta vertebració de tots els elements que entren en la confecció d’una obra d’art per tal d’aconseguir la catarsi de l’espectador.

"Munich", la darrera pel·lícula del director americà, torna a estar a l’alçada del seu grandíssim talent. Un artefacte cinematogràfic d’una gran qualitat expositiva i d’una complexitat moral del tot llaminera.

A partir dels horribles fets que ocorregueren durant les olimpíades de Múnich, l’any 1972, en que un comando palestí  format per 5 homes prengué com a hostatges 9 membres de la delegació israeliana i que acabà amb la mort d’hostatges i assaltants, Spielberg, ens explica la història d’un grup d’agents del Mossad encarregats de buscar un per un, els encarregats palestins de l’atemptat i assassinar-los per ordre del govern israelià.

Cenyint-se a una estructura clàssica, tenim un protagonista que seguint els cànons del guió es troba davant la prova de la seva vida; un grup d’argonautes decidits a seguir el protagonista; una missió farcida d’entrebancs fins a la seva conclusió, tot, sostigut amb una segona trama  sentimental que dóna volada a la principal: la muller del protagonista embarassada i el seu naixement de la seva filla durant el transcurs de la misió. No hi ha grans punts de gir ni  grans espectacularitats, malgrat que la proposta els podria admetre. Hi ha uns bons que guanyen i uns dolents que perden.

Què hi ha d’original en tot plegat, doncs?

La filigrana genial d’Spielberg consisteix en desprendre’s de qualsevol intent de sorpresa en el guio i jugar només tres coses: una posada en escena acuradíssima al servei absolut de la història, allunyar-se de qualsevol mitificació gratuïta i aprofitar l’ambigüitat moral de la proposta per fer créixer la pel·lícula. Tot, envoltat d’una opressió que va destil·lant-se de mica en mica.

Hitchcock hi és molt present a "Munich". La identificació dels principals elements geogràfics que permeten situar l’espectador amb facilitat -la torre Effiel a París, els canals d’Amsterdam (la mort de la noia dins d’una de les barcasses malgrat la crueltat n’és el paroxisme mateix del que dic)-, la genial escena de l’assassinat amb telèfon a París o els gadgets que s’utilitzen en la construcció de les bombes. Una atmosfera que fa lliscar les malèvoles intencions d’aquest grup en una escenografia opaca a la credibilitat real, on el mal no hi plana desde fora sinó que és dins les ànimes de cadascú, Hitchcock pur.

Sense a penes promoció i amb només una entrevista llarga a la revista "Times" que li dedicà la portada de desembre, la pregària per la pau que ha disgustat tant a palestins com a israelinians, en absolut és una aposta per la neutralitat. Malgrat els intents de mostrar per igual el patiment d’ambdues parts en els fets dels hostatges, el sionisme que es desprén de la pel·lícula és prou evident i palpable com per entrar en discussions. Pels qui van posar el crit al cel amb els darrers cinc minuts de "La llista de Schindler", em sembla que tampoc no combregaran, aquest cop, amb rodes de molí.

Tot i l’excessiu metratge, mai justificable, però ben estructurat, "Munich" és una pel·lícula que s’ha de veure com el què és: una brillant reflexió sobre la violència en estat pur, fugint d’interpretacions partidistes o sentimentals. Una dissecció punyent i horrible per l’assèpsia formal amb que ens és donada, dels mecanismes de l’odi i de la seva impossibilitat de respondre’l amb la mateixa moneda sense entrar en una guerra perduda d’avançada. Una experièncìa estètica intensa, absorbent, molesta. Grandiosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *