Els dies i les dones

David Figueres

LA VEU D’UN RIU

Vaig tenir el plaer de conèixer el Jesús Moncada, ja fa uns anys. Des de la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Lectura de Reus, vam preparar la presentació, a la capital del Baix Camp, d’un dels seus llibres.

M’en queda el record d’una persona amable, senzilla i tendre. A la biblioteca del Centre en quedaren unes granotetes que hi dibuixà en els exemplars dels seus llibres.

No crec que la seva obra obeís a res més que a una necessitat netament pura de fixar en el paper allò que sentia. Això que pot semblar fàcil de dir, és infinitament difícil si es fa amb el rigor estilístic i amb la dedicació absoluta amb què Moncada edificà cadascun dels seus llibres.

L’altra nit, sopant al Bar Campus (C. Sant Llorenç, 11) de Reus, vaig desenredar el record del Moncada quan vaig topar amb una petita exposició que el Carlos Arió i la Pilar Gérez han confegit a partir de fotografies del riu i de textos de l’autor de Mequinensa. La mostra es podrà veure fins el dia 12 de febrer. L’han titulat "El bram d’un poble, la veu d’un riu".

Si en faig esment és perquè em sembla que la tria de fotos i de textos ha estat feta amb el cor -llegiu-ne el text que us adjunto del fulletó-, la millor manera d’honorar Moncada i de situar-se al seu costat: sense foteses ni falses solemnitats.

"Quina era l’olor de la teva infantesa?

Potser et caldrà tancar els ulls i fer un petit esforç per recordar-la. Amb el record de l’olor s’hi afegirà el d’un paisatge.

Quin era el paisatge de la teva infantesa?

Natros ho tenim molt clar: el nostre paisatge és el riu i la nostra olor és la del riu. I el rostre de les seves aigües és el rostre dels nostres iaios i el seu bram són els crits de la nostra gent.

Fa uns mesos moria Jesús Moncada i vam decidir fe-li un homenatge; un més, sense grans aspiracions. Només recordar-lo, i au. I sense gaires tombs era el riu que ens venia al cap, i les paraules del Moncada, tan escrupolosament triades que semblaven aigua, també, de tan transparents, de tan senzilles i essencials.

La tria de textos no va ser fàcil, perquè tota l’obra del Moncada és magistral; l’elecció de les imatges tampoc no ho va ser, perquè la tossuderia i la generositat del Carlos de Móra i del Vicent, el barquer de Miravet, no tenen límit: no se’n cansen mai del riu.

Quan dubtàvem, deixàvem que fos la pell que triés; la resposta de la pell és inequívoca; per tant, vam deixar que les emocions més íntimes fossin el camí, la nostra sirga particular, aquella que intuïm desdibuixada i llunyana, acalivada en un temps passat. Al cap i a la fi, els records són com la Mequinensa del Moncada, engolits i fantasamgòrics. Però hi són.

Si a través d’aquest recull de paraules i imatges feu un viatge a la vostra infantesa, natros contents; si us suscita curiositat per llegir l’obra de Moncada o recórrer la geografia del seu espai mític, natros feliços. En qualsevol cas, xaleu; i deixeu per un moment que estremeixi la memòria, el cerç i la garbinada, la fotesa i la solemnitat".



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Negre sobre blanc per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent