Els dies i les dones

Ja no hi ha marxa enrere. Ahir es va confirmar que la consulta d’Arenys no era un fet aïllat. Arenys va ser la metxa per la llarga traca de la independència. Un 95% dels catalans va decidir que vol un  Estat propi. Un 95% dels catalans va dir que no vol formar més d’Espanya. Queda dit. Queda referendat per la màxima expressió de la democràcia: algú que plega un paperet dient el seu parer i el posa dins d’una urna.

Qui titlli aquest fet com il·legal o no vinculant, legitima el fet que durant més de 40 anys en aquest país per reunir-se més de tres persones, s’hagués de demanar el permís a “la autoridad competente”. Els qui no reconeixen la voluntat popular i lliure de 200.000 catalans legitimen que la sobirania no resideix en el poble sinó en les institucions superiors que la gestionen.

Damunt la taula política, el dossier de la Independència ja no és dins una d’aquelles carpetes blaves amb una rodanxa de suor a la part del llom per on s’agafava, amb les gomes esfilagarsades, amb una mica de pols al damunt.

La Independència, ara, és un senzill pendrive que es connecta al cor dels catalans i que funciona perquè volem que funcioni; que funciona perquè podem fer que funcioni; que funciona perquè estem farts que decideixin per nosaltres.