UN CAMÍ ENTRE ELS NÚVOLS

El poema que ocupava el lloc d’una muntanya

Era allí, paraula per paraula,
el poema que ocupava el lloc d’una muntanya.

Ell en respirava l’oxigen,
fins i tot amb el llibre capgirat damunt la pols de la seva taula.

Recordava com havia necessitat
un lloc on anar en la seva mateixa direcció,

com havia refet els pins,
apartat les roques i emprès un camí entre els núvols,

fins trobar l’atalaia adequada
on sentir-se completat endins un inexplicable completar-se:

la roca exacta on les seves inexactituds
descobrissin, per fi, la vista cap a la qual havien avançat,

un lloc on estirar-se, i tot contemplant el mar,
reconèixer la seva única i solitària casa.

                                                                   Wallace Stevens. The rock

                                                                   (Versió de David Figueres)

Un pensament a “UN CAMÍ ENTRE ELS NÚVOLS

  1. el poema i essencial. Assenyala molt be cap a on hem d’avançar els poetes… No sé si serà agosarat incloure-m’hi… però apropant-me el poema m’has fet sentir identificada amb el què diu i amb el camí de la poesia. potser el camí sigui llarg però és clara la direcció a parer meu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *