ROMA

Dimarts passat, amb la mort de Juli Cèsar, es donava per acabada la mini-sèrie "Roma". Vaig arribar-hi tard, però a temps d’enganxar-m’hi.

Pels que cursem primer d’Humanitats, aquesta sèrie posarà rostre a tot de personatges que aquests dies dansen entre els nostres apunts d’Història antiga i de Llatí i cultura clàssica, alhora.

Visualment la sèrie tenia el precedent de la pel·lícula de Mankiewicz  "Juli César" del 1953. Amb James Masson fent de Brutus i Marlon Brando fent de Marc Antoni. El film, amb enquadraments bellíssims, es basava en l’obra homònima de Shakespeare.

Agafo la traducció al català feta per Salvador Oliva d’aquesta obra i en llegeixo el següent al pròleg:

"Com a document històric, la literatura té molt poc valor, molt menys, en tot cas, del que molts estan disposats a atorgar-li. Ni Juli Cèsar no ens diu res sobre el Juli Cèsar real, ni tan sols podem estar segurs que ens indiqui la manera com els elisabetians veien el Juli Cèsar real. El caràcter i la naturalesa de ficció radical de la literatura no ens permet de prendre’ns l’obra com a prova de res de tot això. I, per altra banda, valorar la literatura com a expressió de sentiments, idees o creences amb els quals resulta que estem d’acord és un joc càndidament reduccionista".

En la mateixa línia, podríem afegir que la televisió tampoc té cap valor històric per si mateixa, però per la seva potència visual, pot erigir escenografies que ens permetin fer lliscar el discurs dramàtic amb més veracitat. Malgrat de basar-se en fonts històriques, com sempre en ficció, bastir universos veraços, no reals.

Dramàticament, tal i com va fer Shakespeare, la dualitat entre aquest Brutus que dubta i aquest Cèsar vanitós però que sabem que també es feble -sembla que és històric que patia d’epilèpsia- hi és present adaptat al ritme televisiu. Els senyors de la HBO, doncs, no aporten res de nou. Ens ho deixen tot obert.

S’agraeix que els guionistes hagin defugit buscar els extrems dramàtics, tant habituals en la televisió, i hagin volgut mostrar uns personatges propers arriscant-se a elaborar un producte televisiu on l’acció dels personatges, és tan o més important que l’escenari on s’emmarquen. Una gran sèrie.

(Per qui vulgui  saber més sobre Cèsar recomano, a part de la pel·lícula i l’obra de teatre esmentades, "La vida dels dotze Cèsars", de Suetoni i les "Vides paral·les" de Plutarc, ambdues obres editades en català per la Bernat Metge.)

Un pensament a “ROMA

  1. Sóc historiador i arqueòleg i estic força d’acord amb el que dius sobre l’escàs rigor històric de la sèrie Roma. No obstant això, per mi a estat tot un plaer seguir-la setmanalment i n’hauria volgut molts més capítols. Enmig de tanta immundícia televisiva espanyolera i sudamericana, Roma ha estat bocato di cardenale.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *