MIRÓ DE MONT-ROIG

"Era en aquelles tèmpores [1958] que va ocórrer un succés entre divertit i lamentable que té veure amb la relació del personal del Centre [de Lectura de Reus] -assalariat i directiu- amb els visitants que pujaven l’escalinata de la casa amb algun motiu o altre per resoldre o per inquirir.

Un dia del final de juliol, calorós i feixuc, entre les 4 i les 5 de la tarda, un homenet procedent de Mont-roig, baixetó i vermell de cara, es va presentar en un Centre desert, davant del taulell del conserge. Al darrera del taulell, hi havia, ben arrepapat, el conserge Ambròs, de rostre encara més vermell que el del visitant.

L’Ambròs feia una mitja becaina, confortat per una digestió ben aconduïda a través d’un priorat de Poboleda, begut amb porró, al qual de forma confessada, era, com tants ciutadans conterranis, morigeradament fidel a l’hora de la manduca. El foraster va dir al conserge que li faria il·lusió de fer una exposició de les seves pintures a la sala del Centre.

El conserge va prendre nota del nom: Joan Miró, i li va dir que ja ho comunicaria als principals. Al cap d’un parell d’hores, l’Ambròs, conserge, va traslladar el nom i la petició al vocal delegat senyor Joan Besora. (Per cert, el senyor Besora també dibuixava i acoloria, a més d’escriure teatre en vers). "Miró de Mont-roig? -diu que va dir el vocal delegat-; deu seu un pagès que pinta".

I després d’aquesta sentència ja no es va prendre la molèstia ni de passar-ho a la directiva. Hi havia molts pintors aficionats de la comarca que haurien volgut exposar al Centre."

Xavier Amorós. Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca. Llibre segon, 1951-1960.

2 pensaments a “MIRÓ DE MONT-ROIG

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *