Els dies i les dones

Primers de novembre. Toquen les castanyes i els panellets. No toquen les carabasses somrients, encara que molt em temo que, quan tota aquesta canalla que ara encara no camina o encara és a les panxes, ens diguin que ells el que volen és anar per les cases a recollir llepolies disfressats, ja veurem si els discursos de la tradició serveixen de res.

Toca pensar en els que no hi són, també. Els que deixaren aquest món perquè tocava. Els que el deixaren perquè l’atzar o alguna desgràcia així ho va decidir. Hi ha el consol de l’altre món pels creients. Hi ha el record viu, la presència ordenada en un altre lloc, pels descreguts.

La mort és la mort perquè la vida és la vida. Almenys la mort reposada, la mort que ve perquè els anys ja han platejat totes les vivències i ja no queda cos per res més com no sigui l’extinció natural, cadascú allà on li correspongui.

Les morts abans de temps no tenen raó. I sí, és cert, punxen i punxen l’ànima dels vius per veure si rebenta. És feina nostra mantenir-nos ferms en el determini de tirar endavant. Perquè la vida és tota nostra i cap dels qui no hi són no voldrien que per cap causa no seguíssim, qui els recordaria a ells, sinó?

La mort, els morts, formen part del que som. I no cal ni sacralitzar-los ni sentir-ne angúnia. Som només una baula en una llarga cadena. Però s’ha de viure. Intensament.

A Reus, els responsables dels serveis funeraris, han tingut una bona pensada: oferir una passejada (ahir i avui)  pel cementiri, amb un toc teatral. Es vol que els nombrosos panteons i tombes, d’un gran valor artístic, quedin integrats amb d’altres monuments de la ciutat. 

Amb l’avi, cada any, hi anàvem a deixar un ram de clavells davant la tomba del seu vell amic l’escultor Joan Rebull, una de les tombes més boniques que es poden admirar (una còpia dels tres nens abraçats, que il·lustra aquest apunt d’ara, es pot veure a l’Ajuntament de Barcelona, també)

La feina de mostrar-nos els secrets del cementiri de Reus ha estat encarregada a la companyia de la mateixa ciutat La Gata Borda i no cal que us afanyeu a buscar entrades perquè l’èxit de la proposta ha estat tal que ja estan totes les places donades. És probable que més endavant hi tornin. Una idea original i que en mans de la companyia esmentada serà un luxe de veure, com tot el que fan.

Un altre proposta per aquests dies. L’aparició d’un nou volum dels reculls de poemes que des d’Ara llibres en Jaume Subirana perfà i que ens acosta la poesia a tots els àmbits de la nostra vida. Una proposta que està tenint una gran acollida -el mateix Jaume al seu bloc ens explica que 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira  ja ha arribat a la tercera edició!- i que ara a Que no mori la llum ens dóna cinquanta maneres d’acomiadar-nos dels nostres morts.

Tant dels qui van exhalar el darrer alè després d’una vida llarga i fecunda com els qui encara els tocava de respirar molta, molta existència.