EM FARÉ EL ROSTRE PÀL·LID

Deixaré la ciutat que em distreu de l’amor
la meva barca
           el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca-

l’autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
          que és l’avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li diré com la copa melangiosa és del vi
-i el meu braç al seu coll-
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré maliciós:
-com un pinyó és la boca que em captiva.

                                         Joan Salvat-Papasseit. El poema de la rosa als llavis

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *