UN MOLT D’ADDICCIÓ
“No m’és un plaer escriure, ni tampoc un dolor. És un treball amb riscos. L’esvarada és fàcil, i l’error. Em cansa. Em produeix un desfici que es pot convertir en ansietat. També m’excita i em provoca insomni: una nerviositat general, concentrada, que deixa el cervell pastós i que no és gens amena. Amb tot, quan he trencat el gel, podria estar escrivint hores i hores, en una estranya suspensió del temps, i em deixe endur per l’ebrietat que instal·la el joc de les paraules; llavors escriure es pot assemblar a un plaer solitari, però em resistesc a començar com un condemnat es resistiria a una tortura.
Sovint m’hi he d’obligar, per a complir els compromisos adquirits. De vegades, les notes d’aquests quaderns no són més que escapatòries intersticials entre redaccions ineludibles, com contrapunts, quan l’exercici d’escriure ja havia començat. Per contra, un període llarg sense prendre aquestes notes em deprimeix i em fa sentir vergonya. O més exactament m’estranya. I és en elles on finalment em retrobe. Escriure així, per això, té una mica de bogeria i un molt d’addicció, ho sé”.