DESFENT EL NUS DEL MOCADOR

Si feu mai un curs de guió de televisió, hi haurà un moment en que el professor us demanarà que creeu un personatge. Una vegada creat, amb quatre trets principals, us donarà una situació extrema i us preguntarà: “què faria el vostre personatge en tal situació?”. No falla, si la resposta és ràpida, el personatge funciona; si no sabeu què dir, voldrà dir que encara us hi heu de trencar les banyes una mica més.

Trobar un bon personatge en una novel·la és tot un plaer.  A les primeres de canvi t’agafa de la mà i no et deixa i és igual que el que expliqui no sigui res més que un grapat de misèries de perdedors; és igual, te’l creus, te l’estimes i ets capaç de seguir-lo, fins on faci falta. Bé, de fet fins al punt i final.

Si a més l’escriptor és capaç no de dibuixar un personatge així, sinó que sap nodrir, apuntalar, acompanyar, la història, amb altres personatges tant o més ben plantats damunt la terra de la novel·la, la satisfacció pel qui llegeix és multiplica, almenys en proporció al nombre de personatges reeixits.

Ramon Erra a la seva novel·la Desfent el nus del mocador, ho aconsegueix tot això que dic més amunt.

Un cambrer de bar de carretera amb la cara desfigurada per un accident, rememora els vells temps quan atenia a tota una colla de dissortats especímens. En essència, la novel·la, és això. Però com és comprendrà, és molt més.

Erra a més de bastir personatges, sap narrar. I ho fa amb una llengua que s’atura als marjals de la tradició oral, que brunyeix amb una semàntica oberta a una ruralitat que no és ni carrinclona, ni paròdica, ni exemplar, sinó que és útil. I és a partir d’aquesta llengua treballada, mimada frase a frase, gir a gir, que aconsegueix teixir un univers on un esbart de perdedors ens fan partíceps de les seves misèries.

La novel·la no es recolza en cap gran trama. Senzillament és el joc que donen els personatges i la seva relació entre ells, el que fa avançar la història amb un ritme precís, sense decaure mai. Ben travat. Un univers on les olors, els tactes, els sons, els colors, els gustos… formen una pomada espessa que unta al lector i que serveix per partida doble: ja sigui per crear una atmosfera inquietant, a vegades irreal -més que irreal, hiperreal m’atreviria dir- ja sigui per fer abocar al protagonista i a tots els qui l’acompanyen, a una fatalitat decidida, irrenunciable. No pot ser de cap manera.

Costa trobar novel·les on el gust per narrar, per explicar, per saber daurar a foc lent totes les peripècies d’un seguit de gent fictícia -que al cap i a la fi no fan altra cosa que recordar-nos que d’aquí cent anys tots calbs i que cal ballar quan la música sona i els genolls encara no es queixen- sigui aconseguit amb les pàgines justes i amb una riquesa lingüística tant imponent.

Sense cap mena de dubte, si ara un professor de guió de tele, em digués què faria la Maria de Rússia, la gitana Teodomira, l’Olivia, l’Ester o el gran, grandiós Vernis, en una situació extrema, la resposta seria immediata, sense temps pel dubte.

Lleigiu-la.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *