el Belda

M’encanta com escriu en Josep Vicent. Sembla un crític de vins, de menjar, d’aquells que mentre els llegeixes et fan venir fam i set, de la bona. Sempre el trobo emocionat i encomanadís. Però ves per on, el que m’ha encomanat avui és tristor, la que ell explicava al seu escrit. Una mena de “tot l’enyor del demà” pel buit que ha deixat el plegar d’Al Tall.
Com ell, jo en sóc fill declarat i absolut. Mon pare, fill d’Agres (Comtat) i Xàtiva (Costera) en tenia força discos. El que recordo haver escoltat amb més insistència era el dels Deu Anys. Voltes i voltes, hores i hores sol llegint-ne les lletres i gaudint d’aquella barreja exquisida de modernor i tradició que tan ens agrada als catalans. El timbre (unes cordes de vertigen i selectes alhora), les veus (ben trempades al nostres gust), uns baixos elèctrics d’avantguarda i unes lletres més clares que l’aigua. I cultes, i profundes, i vitals.
Una lliçó de punta a punta. Una formació que avui tot llegint en Frechina he recordat i reconegut.
Ara, no he pogut acabar de llegir el teu text, Josep Vicent, perquè m’ha saltat un llagrimot. Ves…
Ho tornaré a intentar perquè de segur que m’instruirà i em farà gaudir del nostre País.
Ara fa dies, quan vaig saber, per Vilaweb, que plegaven, em va acudir un altre conjunt fonamental al pensament: la Dharma, la Companyia Elèctrica Dharma. En molts aspectes s’assemblaven. En l’equilibri perfecte entre les lletres proclamant la bondat de la vida terrestre, les tímbriques aborígens i la inevitable avantguarda que ens caracteritza com a Poble. En aquest cas, el disc que em va emocionar i m’emociona profundament és el que van gravar amb la Cobla Mediterrània al Palau de la Música (de Barcelona). Per mi és insuperable, hi és tot. El roc, la progressia, la moderna tradició de la cobla, les melodies més simples i exquisides, l’èpica nostrada i la força de la il·lusió.
Un disc que regalava la Caixa de Sabadell i on hi llueix amb claredat un duet de flabiols entre en Bernat Castillejos i l’Esteve Fortuny.
Avui plou, aquí, i potser s’hi escaurà més de posar al pick-up que em guarda l’espatlla la seva primera obra, Diumenge, encara amarada de jazz-rock anglosaxó però amb un claríssim i desacomplexat arrelament a casa. I el disseny? Claret Serahima….magnífic!
Benvolguda tardor, primavera de l’hivern, fes-nos gaudir de la tristor.