11/9/09: DE MANARS I GARROTADES

Hem de donar les gràcies a Espanya. Ho dic de cor. Si no fos per ells, aquesta Diada, hauria caigut en la mateixa inèrcia de sempre: la dels quatre que encara tenen sentit de país i s’empesquen, any rere any, noves iniciatives per deixar ben clar que nosaltres no hi volem ser al seu Estat, que en volem un per a nosaltres, i el ja acostumat silenci a les televisions i diaris, deixant aquestes manifestacions seguides per molta gent arreu de Catalunya, com apunts brevíssims, anecdòtics. 

Però enguany, oh enguany!, una consulta organitzada per una associació amb el suport d’un Ajuntament d’una població de 8000 habitants, esgarrifa’t!, ha tornat a fer brandar el Santiago I Tanca Espanya activant totes les mòmies retrògrades dels qui encara veuen al Borbó com el continuador del Cabdill, i engegar-la contra la consulta alhora que ratificava una manifestació de Falange -la feina bruta encara la fan els mateixos.

Arenys de Munt ha vist com la còlera de la Pell de Brau li queia al damunt. Ni federalismes assimètriques, ni comunitats autònomes, ni nescafè per tothom: quan es parla d’autodeterminació, de decidir per nosaltres mateixos, les picabaralles partidistes dels partits espanyols, les distàncies ideològiques, per art de màgia s’esvaeixen. Hi ha un ressort en aquesta Espanya seva de cada dia que fa que, en parlar d’Independència, s’activi i els faci anar tots a una. Els catalans, n’hauríem d’aprendre, per molt que ens dolgui.

Cal, ara més que mai, que els polítics es posin a l’alçada de les necessitats del país i en un gest de generositat política, s’acordi un full de ruta compartit per tal d’impulsar la sortida de Catalunya de l’Estat espanyol i la fundació d’un Estat propi que permeti impulsar el país a nivell europeu i mundial. He dit.

 Mentrestant el país, la gent, viurà la Diada Nacional oficial amb un acte “Mediterrani” a la Ciutadella i amb una Estatutet, pobret, pobret, la sentència del Superior del qual, no importarà a ningú, per molt que tot plegat sembli allò dels Marx de la part contractant de la primera part… i ens el tornin rebregat, grapejat i amb pantalons curts i els genolls sagnant. Una manifestació per queixar-nos? Un altre referèndum? Tira, tira. Espanya fa temps que fa servir tele-operadores d’aquelles que es despengen amb un “…pues por independencia no me viene nadaaaa”, mentre tu te les imagines llimant-se les ungles i fent bombolles de xiclet.

Si llegim la interlocutòria que censura l’acord del consistori d’Arenys donant suport a la consulta o la sentència del TSJC fallant a favor de la manifestació falangista, hi trobarem el fonament de la llei perfectament plausible en totes dues decisions. Ara bé, quina llei? Doncs, la seva! 

La Constitució Espanyola és ben clara: l’article 145 diu literalment: “En cap cas es permetrà la federació de les Comunitats Autònomes” (no diur res de les nacions) i això es penja a la paret i la resta són vuits i nous. Qui s’hi posi de cul, clatellada. Qui hi discrepi, clatellada. Qui alci una mica més la cella que l’altre, clatellada. I ha estat així malgrat Cambó, malgrat Pujol. Regeneració? Putrefacció, més aviat.

No sé si a les cavernes més cavernoses de la caspa espanyola hi ha instal·lat un d’aquells sistemes d’alarma que detecta qualsevol insurgència a allò establert mooooooooolt abans del 1978 i que faci trontollar la Unidad de Destino en lo Universal. Al “desafiament” d’Arenys li ha tocat un trist advocat de l’Estat falangista, però cal veure en aquesta correspondència, un gest de repressió massa exagerat com per no preocupar-se.

I és que no hem d’oblidar que molt abans abans, la Mari Consti també ens diu al Títol Preliminar, al seu article 8, que “Les Forces Armades (…) tenen com a missió garantitzar la sobirania i independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”.

Sigui com sigui, bona Diada a tothom.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *