Els dies i les dones

Des del casament del J. que no ens vèiem. El meu paper de germà del nuvi va impossibilitar que pogués estar per ells com calia. Sempre dèiem de fer un sopar. Mai arribava. Hi va haver un intent abans de l’estiu que no va fructificar. Dissabte passat, finalment, a Reus, vam poder retrobar-nos.

Ens coneixem de fa molts anys, més de vint, potser. Ens vam trobar a Prades (Baix Camp) de xiquets, compartint la llibertat dels estius de la infantesa i de l’adolescència; des de Sant Joan fins a la Diada.

Matins de piscina a quarts de dotze. Dinar amb una esgarrapada per sortir al carrer amb el bat del sol. Tardes de bicicleta amb una pausa per berenar. Sopar a quarts de deu, també tant de pressa com es pogués, per sortir, encara, fins a quarts d’una…

A l’O., que té bessons de vuit anys, li costa explicar als seus fills què representà tot allò. Avui en dia, aquests estius llargs, plens, inefables, són gairebé impossibles. Nosaltres encara érem dels que teníem les mares que treballaven a casa, ocupant-se de tot. Ara, això, és impensable.

No m’agrada mitificar res. Ho deixo per la literatura, això, però sí que és veritat que els estímuls rebuts durant aquells dos mesos llargs, valien per la resta del curs. Una educació vital i sentimental. La sensació que del juny al setembre, tot, absolutament tot, era possible.

Per damunt dels cabassos i cabassos d’anècdotes -quantes n’havia oblidat!- que ens van fer saltar llàgrimes de tant com vam riure, la sensació d’estar encabit en una fraternitat absoluta, compacta, que ens nua amb un temps on la felicitat, encara que innocent, infantil si es vol, va ser possible. 

Un reducte de temps viscut amb una potència vital que no he tornat a sentir, impossible d’adjectivar amb precisió, igual, m’imagino, com els passa a la resta dels que dissabte vam tornar a fer cabanes amb branques de pins, jugar a futbol-bici o anar a pescar granotes des de la nostàlgia feta present de reviure aquella llibertat i tornar a ser feliços rabejant-nos-hi.