CAPVESPRE DE RECANATI
De vegades arribes a casa i et sents satisfet amb tu mateix. Calia treure-t’ho del davant. Ara estàs fet una piltrafa. Busques per tot arreu baranes i agafadors per no perdre la verticalitat. Però en el fons saps que, quan acabi tot això, hauràs d’acceptar que has fet el que calia.
No hi ha rancor. No hi queda roba bruta al fons del cove. Un nom més. Algú que, de nou, has hagut de moure d’un calaixet de l’ésser a un altre. Ja està fet. Al capdavall amb les coses que ni tan sols han començat sempre és més fàcil tot armistici. Habitar en el seu somriure. Sí, millor això.
No ho exageris. No t’escau el martirologi gratuït. Queda moooolt de camp per córrer. Via. Hi ha molts projectes que ja desfilen com les cartes aquelles de la versió Disney de l’Alícia de Carroll. Se’t planten al davant i t’exigeixen que els donis una ullada, que hi posis fil a l’agulla. Via. Tot triomf és a l’abast.
Pensa que també hi ha un canvi de escenografia i els canvis comporten canvis. De Nou Barris a l’Eixampla. Transites aquests dies entre capses apilades de llibres. Fa dies que has fet neteja de coses inútils que s’acumulaven al fons dels calaixos i dels armaris; tants dels físics, com dels metafòrics.
Una de les capses encara està oberta. Treus un llibre a l’atzar. L’atzar, de vegades, pot ser ben fill de puta: Els Cants de Giacomo Lepoardi. Immillorable traducció de Narcís Comadira. Surts al balcó amb el llibre. Fas un puret i comences a llegir. No saps llegir poesia només per a tu. Així que comences a dir-la amb veu alta.
La bellesa de Leopardi fa aixecar la vista del veí del davant. Un d’aquests australopitecus amb el cap pelat que escolta David Bisbal tot el sant dia i sempre diu a la seva parella que fotrà el camp i mai ho fa. “El tio de delante está hablando solo” i tant et fa, perquè d’aquí un mes no hauràs de suportar-lo més. D’aquí un mes només seràs un personatge d’un conte.
I llavors, quan tu ja estaves a punt de passejar amb Aspàsia, amb Sílvia, sona un mòbil i el planeta para de girar. I plores. Plores, sí; reconèixe-t’ho. Perquè ni mil cors rebregats poden competir contra els que tot just estan a punt, a punt, de fer bum-bum, per molt que el cigne de Recanati fa uns segles, o tu ara mateix, ho posin en dubte.