APRENENT
La tens als teus braços. Se li estan aclarint els ulls. Et diuen que encara no hi veu, però. Ha guanyat pes. Ha crescut. D’aquell cuquet flonjo i aturat, ara és una granoteta bellugadissa que es mou pels mateixos estímuls.
Et costa estar tranquil. És la primera vegada que agafes un nadó. Ella percep aquesta intraquil·litat, segur, i comença a moure’s i a fer cares de desaprovació. El més senzill seria cridar a un dels pares, però no ho fas.
La bressoles, li dius coses; primer amb aquella intencionalitat carrinclona, per quedar bé amb tu mateix més que no pas amb voluntat d’incidència real. Però t’adones que això tampoc funciona. Ni tan sols per a tu.
Són les primeres coses que us dieu sense paraules. La primera vegada que esteu sols. Probablement, anys després, recordaràs aquest moment i n’escriuràs més coses mentint tot el que calgui.
Decideixes reincorporar-te una mica. No tractar-la com un farcell o un sac de patates. Sentir-t’hi còmode, desentendre’t de tu mateix. La mare crida si necessites ajuda. No et donaràs per vençut, no. No la fas callar, aquelles exclamacions tant angunioses en una presència tan menuda, et fan riure i li ho dius.
Llavors ella calla i et mira sense veure’t: no ha calgut ni posar-li la xupa. Ara mou els braços i obre la boca. Sense somriure’t, et somriu i tu li dones un dit i ella te l’agafa i tots dos reposeu per l’influx del moment, sense saber qui abraça a qui.