No sé si pels que vam néixer ja encetada la democràcia, ens podem fer la idea del que va representar tot plegat. La por. La misèria. La grandiosa misèria que es va extendre pertot. Potser sí que en som, al cap i a la fi, una mica deutors de tota aquell immnes despropòsit. Els pares, els nostres pares, per tal que no patíssim el que ells van patir, ens van tancar en una bombolla.
Una bombolla feta de les comoditats que ells no van poder tenir. Una bombolla que havia de treure’n, arribat el moment, homenets i donetes sensates que podrien treballar d’allò pel qual havien estudiat una carrera, amb la seva esposa o el seu marit, feliços, en una casa pròpia per-a-tota-la-vida en una feina per-a – tota-la-vida en amor etern i immaculat.
Potser no som tant diferents dels que van pedre la joventut amb espardenyes de betes i un fusell tronat per les Espanyes. També a molts d’ells, des l’Institut Escola, els prepararen per un món que després del 39 no va existir. També a ells els prepararen per viure en un país que va ser aniquilat.
La Guerra. La fam. El fred. Aquells anys dels quaranta, dels cinquanta, dels seixanta. Els camps d’Argelers. El Cara al Sol. Les utopies que es van fer visibles i que caurien pel seu propi pes com les estàtues de Lenin.
El llegat. Les pàgines viscudes. Sofertes. Les equivocacions que no s’han de tornar a repetir. Les dues Espanyes… I amb tot, la il·legalització dels partits, els pactes dels nacionalistes espanyols a Euskadi. L’incompliment de lleis orgàniques com és el finançament o un Estatut que volen mirar-se’l amb més calma i deteniment.