DÓNA’M LA MÀ

Aquests dies, tot just a les beceroles, beceroles, del recital que estic preparant amb un guitarrista a partir dels meus poemes, la figura de l’Ovidi Montllor se m’ha fet present. Per tots aquells que pugem a un escenari, ja sigui a actuar a dir poemes o a cantar i que no ens resignem a que ens donin gat per llebre, l’Ovidi és molt més que un referent.

L’Ovidi era, no era, ÉS, un dels grans artistes que han donat els Països Catalans. Costa trobar algú que se sàpiga situar tant bé en un escenari, que sàpiga explicar tant bé les seves cançons, els nombrosíssim poemes que musicà i va dir amb aquella veu única, envejable, fascinant. Algú que tingui un domini del seu cos, movent les mans, la mirada…

Aquests dies, més que mai, el teu record, la teva veu, m’acompanya mentre remeno poemes i escolto els primers acords que els vestiran, Ovidi. No t’ho oblidem, no perquè no puguem, sinó perquè no ens ho podem permetre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *