BRAVES AMB EINSTEIN
Ahir no vaig canviar l’hora.
No ho he sabut fins a mig matí que tot s’endarreria.
Havia quedat amb Albert Einstein per fer unes braves i uns martinis en una terrassa qualsevol.
El físic s’ha encaboriat en demanar una tapa de pop a la gallega que ha endrapat a la velocitat de la llum (riures enllaunats).
Hem vist passar els cotxes, les famílies i el temps.
Ha estat llavors quan Einstein, amb el mostatxo regalimant de salsa, m’ha demanat l’hora.
Com ha rigut quan li he donat l’antiga, la d’abans!
Intuïa que li sortiria amb allò que tot és relatiu, per això m’ha aturat abans que jo pogués dir res, s’ha tret una baralla de cartes de la butxaca i m’ha ordenat que en tries una.
He obeït -convé sempre obeir Einstein- i després de mirar la carta, el quatre de trèvols, l’he tornada a lloc.
Ha estat tres quarts d’hora -brava ve, brava va- dient amb aquell accent tan seu: esss aquessssta?
I jo que no, que no, que no…
Finalment, perquè callés, en mostrar-me la reina de cors, li he dit fent teiatru del bo: és aquesta!
Més content que un gínjol ha demanat pa al cambrer per sucar a la salsa mentre exclamava: sssóc cuiunut, sssóc cuiunut de verrrritat!