RETRAT DE L’ARTISTA ALS TRENTA-CINC

I no s’escurça l’horitzo, no; al contrari: cada vegada es fa més enterbolilt. O això és el que es pensa. O això és el que necessita pensar. I continua sense saber qui és però les fulles cauen a la tardor i la gent menja gelats a l’estiu igualment. El vent. El troba a faltar. El mestral inclement filtrant-se carrer de la Victòria, amb el seu germà i la seva germana que li agafava un dit, els matins d’anar a col·legi…

Sap qui no vol ser. Això sí. I s’empesca personatges i regira calaixos amb papers per emprovar-se paraules d’altres o de pròpies. No sempre se’n surt i maleeix aquests moments. S’enfurisma el just per tornar a la càrrega i tornar a fracassar. No n’apendrà mai, però li estengueren el carnet del club anys enrere i les renovacions, a aquests alçades, ja són automàtiques.

El silenci l’hi agrada. I el vent. Però això ja ho hem dit. Callar, ja menys. I són moltes les veus que han passat pel sedàs de la disconformitat perquè sí, perquè no hi pot fer més. Perquè el fan emprenyar certes coses i pensa que les ha de dir. No hi ha cap heroïcitat en aquest gest: És i prou. L’assalta i no s’hi vol resistir, vet-ho-aquí.

Depèn d’un grapat de persones. La dependència és bàsica per ser lliure. Per moure’s per tot arreu. Malaurat qui només es tingui a sí mateix. Malaurat el qui, fins i tot sol, es vanti de no tenir ningú. I ha estabornit distàncies quilomètriques amb un cop de ser-hi i vol creure que hi és si se’l crida amb confiança. Lamenta les pèrdues que no han sabut creure’l. Les desatencions.

De la façana, no podem reprimir-nos: si hom se li queda mirant l’abdomen,  diuen, algun dia potser el cap d’un ànec o d’una bèstia semblant, el farà del tot propietari d’un d’aquells flotadors perquè els nens no s’ofeguin a les piscines o als mars. Però això s’ha de dir petit perquè podria espantar els amors: ja menjarà amanides i ajornarà els gintònics demà, segur. Seguríssim.

I les graderies són plenes de gom a gom. El partit encara és viu i pot passar de tot. Que el contrari finalment vegi que no hi ha gaire cosa a fer. Que l’àrbitre anul·li tots els còrners. Que els de seguretat no puguin contenir la riuada d’imponderables. Fins i tot fins i tot que l’horitzó s’escurci, sense cap raó justificada, només per veure què passa. Només per tocar la pera.

Un pensament a “RETRAT DE L’ARTISTA ALS TRENTA-CINC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *