Els dies i les dones

La pel·lícula que va fer que sistemàticament vagi a veure qualsevol cosa que estreni Clint Eastwood, va ser Bird, el magistral retrat del no menys magistral Charlie Parker, de qui a més del tribut d’Eastwood, Cortázar també l’hi rendí  homenatge al seu relat El perseguidor.

Abans d’això, com molts, jo era dels qui creia que Eastwood era un d’aquells reaccionaris feixistes que ja li anava bé interpretar tipus com en Callahan o militars amb pocs amics,  i que aquest tipus de cintes, eren només vestits fets a mida.

Res més lluny: gratar en la filmografia i biografia d’Eastwood, és trobar-se, abans de res, amb algú que sap l’ofici de fer cine. Algú que es volta de bons guionistes, de bons operadors de càmeres i d’actors que es posen al servei de la història que es vol explicar. Algú que té coses a dir i les sap dir i que a més és compositor de la majoria de les seves bandes sonores.

Eastwood és dels pocs de la vella escola, els qui no s’estan d’orgues i tiren pel dret. A vegades l’encerta, a vegades no tant, però anar a veure una peli de l’Eastwood és anar a aprendre alguna cosa. Mai no en surts de buit. Grandioses Million Dollar Baby o Sense perdó (Unforgiben) però també remarcables Bronco Billy; Caçador blanc cor negre(White Hunter, Black Heart); Mitjanit al jardí del bé i del mal(Midnight in the Garden of Good and Evil) o Un món perfecte (A perfect world) per citar-ne les que més m’agraden.

Aquests dies, encara calenta l’estrena de L’intercanvi (The changeling) amb una Angelina Jolie que no em va acabar de convéncer, la pel·lícula sí, podem assistir de bell nou a una lliçó de cinema amb la darrera proposta: Gran Torino.

Un treballador jubilat de la Ford, víduu de fa poc, pesca al seu veí, un xiquet d’una família oriental, intentant robar-li el seu cotxe: un Ford Gran Torino del 1972, pressionat pels membres d’una banda juvenil. Després de la malifeta, s’establirà entre el brivall i en Walt, una relació de mestre i alumne, que s’anirà estrenyent a mesura que va coneixent els altres membres de la seva família (d’ètnia Hmong) i convivint amb ells fins al punt de venjar-los quan els membres de la banda juvenil, decideixen tirotejar i apallissar la germana del noi.

És a partir d’aquest personatge que Eastwood retrata el seu voltant. De fet els paral·lelismes amb un western són evidents. Si en la primera seqüència de Sense perdó, vèiem al pistoler retirat intentant fer entrar uns porcs a la cort, tota una senyora manera de presentar un personatge, aquí es presenta Walt grunyint com un òs quan s’adona del pírcing que duu la seva neta al melic, al funeral de al seva esposa.

Els Mhong serien els nous vinguts que demanen, com les putes de Sense perdó, que els ajudi a deslliurar-se dels malfactors, que es deixi de porcs i de granges -de la vida feliç de jubilat, en aquest cas- i torni a agafar les armes que té al sòtan i faci allò que sap fer millor. Matar gent.

El vell pistoler en aquest cas és algú que no encaixa que s’hagi quedat sol sense conèixer a fons els seus fills i néts -que intenten tancar-lo en una residència-, torturat pel trauma d’haver matat joves soldats a Corea i sense entendre que tots els habitants del seu barri, ara siguin orientals.

Afegir a la saca, la presència d’un jove capellà que li va al darrera perquè és confessi, segons ell, perquè la seva difunta esposa, li ho va demanar personalment. Una trama que a Eastwood li serveix per inflar l’aire de redempció de l’acte final, que no desvelarem, però que al meu parer, tant pel problema de càsting amb l’actor que interpreta el sacerdot, poc creïble, com per la previsió de tot plegat, s’hauria pogut suprimir perfectament i fer-ho d’una altra manera.

Un plantejament exposat d’aquesta manera, podria donar un drama considerable, però Eastwood posa a l’altra plat de la balança, un humor a base de riure’s d’ell mateix i d’aquest estereotip que interpretà en moltes pel·lícules de la seva filmografia. Moments estel·lars: l’escena quan rescata la noia oriental de les urpes d’uns joves de color o la memorable escena de la barberia intruïnt al jove aprenent què vol dir ser un home de veritat. Pur John Ford.

En el rostre d’aquest Walt s’hi concentren tots els personatges antipàtics que ha hagut d’interpretar Eastwood, però malgrat aquesta autoparòdia, de la qual com actor Eastwood se’n surt de meravella, no se n’avergonyeix. El missatge d’Eastwood és clar: tots aquests fills de puta formen part del que sóc us agradi o no. Per això, el final, gran final de Walt, és un merescut homenatge a tots ells, un final conseqüent, redemptor, molt més quan Eastwood ha anunciat que penja els guants com a actor després d’aquest combat.

Eastwood no ha fet aquest cop una grandiosa pel·lícula, Gran Torino, si parléssim en termes literaris, és un bell conte curt, una d’aquelles narracions que expliquen el just i que podrien desenvolupar-se més, sí; del qual en podria sortir un senyor drama, sí; però no cal escriure sempre novel·les, de vegades els relats curts contenen més intensitat que no pas pàgines i pàgines de buidor.

Eastwood tornarà al cinema aviat. Aquest cop, ha fet de Morgan Freeman tot un Nelson Mandela a The Human Factor, basat en el llibre del mateix títol. Esperem retrobar el bon fer del mestre, esperem trobar l’empremta del qui amb els dits damunt un piano tocant jazz, un dia ens va enganyar a tots fent-nos creure que aquests mateixos dits, només servien per prémer el gallet d’una Magnum 44 i poca cosa més.