Els dies i les dones

David Figueres

FUMEM

El dia s’ha posat un abric de fred. Però fa sol i al matí la gent ha sortit a passejar. Amb el cap cobert, amb bufandes i anoracs, però ha sortit. Els nens han desafiat els pares disparats amb les seves bicicletes urbanes fins a la ratlla de la vorera. “Jonathan no cruces!!!”, s’esgolava un. I Jonathan, que la sap llarga, premia els frens just arran de precipici. Com l’escena aquella dels cotxes a Rebelde sin causa.

Diumenge és el dia dels catòlics. Tant dels practicants com dels que un dia els van donar el bateig sense haver-ho demanat mai. Dia de litúrgia. Uns la concreten a l’església, altres la concreten amb el tortellet i el diari i prevenint als seus plançons d’una mort probable si creuen la calçada amb allò que podríem descriure com un projecte d’Indurain. “Jonathan no cruces!!!”.

Ara que és la tarda i el sol va plegant veles, la meva litúrgia és la de fumar-me el meu puret encabat de dinar. Ho faig cada dia després de la migdiada. Però els festius, a l’aixecar-me tard, la migdiada només són capcinades davant l’enèssim telefilm previsible. Mera justificació de l’abaltiment que la digestió comporta.

Surto al balcó per fumar. Dir-li terrassa seria excessiu. M’he quedat sense els purets habituals i he de tirar de la reserva de cubans que tinc guardats per les grans ocasions. Són una mica més llargs i amples que els altres. Més delicats de gust, camforats. Observo els terrats i el cel. Un aiguabarreig de núvols i brosses que són els avions i que s’endinsen en els cotons com les proves aquelles que et fan quan t’has de treure una llicència d’alguna cosa. Una rectangulet que entra en un altre rectangle més gran i tu has de predir el moment que surt accionant un botó.

Al cap d’un moment, el veí del costat també s’afegeix a la festa. Em saluda amb la camaderia que marca el fet que tinguem un artefacte llarg a la boca amb la punta encesa. És un adolescent simpàtic que porta una samarreta que vol ser com una parada de metro d’aquelles de Londres però amb la llegenda “Camp Nou”. Es veu que en deu haver fet alguna perquè ahir i avui, els he sentit cridar a l’altra banda de la paret.

A la terrassa de l’edifici del davant -ara sí que parlo amb propietat- també hi surt un home a fumar. Però aquest no saluda. No ens saluda. Es recolza a la barana i juga amb un parell de cedés que pengen d’un fil. M’imagino que deu ser per espantar el ocells. Una collonada més, com aquells pares Noels grimpadors que fan tan mal efecte.

Cremen els seus respectius cigarrets sense espera. Amb una fruïció donada per l’urgència d’estar enganxats, m’imagino, a la nicotina. Jo sóc novell en això de deixar anar fum i m’ho prenc amb tota la calma de la qual puc disposar. La meva asma no em permetria cremar tabac com cremen els addictes. Per això i perquè vull creure que hi trobo un cert plaer, una complaença lenta.

Josep Pla deia que es feia els cigarrets ell mateix i que en el procés, buscava adjectius. Jo fumo per trobar-hi més coses que adjectius. És el moment per ordenar idees, per baixar el teló del meu jo civil i alçar el que em farà estar una o dues o tres hores davant l’ordinador desengranant mots, com els que ara disposo, encara amb el gust a la boca del tabac caribeny.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent