SÍL·LABES DE VIDRE

Ha estat un silenci llarg. De setmanes, hores i temps. Finalment, avui, torna una lletra de ser-hi i de no ha passat res. Però potser ha passat de tot. Qui ho sap. Quantes coses es poden dir entre les línies d’un poema, d’un silenci, d’un esborrifar de cabells, d’un missatge al mòbil?

Cal argumentar la vida en funció de les coses que som. Les que serem, doncs això, les serem i prou. No hi ha res construït. Res assolat, tampoc. Un solar ample en una ciutat nova. Un jardí desbrossat i la por de tantes llavors que no sé encara si llençar o donar a algú altre.

Treballo a la biblioteca. Baixo després a remenar cedés. En trobo un de l’Ovidi. Un recull de cançons en directe editat al novembre del 2004 a València. Hi ha el transcórrer de les cançons sabudes, arrapades a la pell. No coneixia la versió de la "Sonata per a Isabel" del Vicent Andrés Estellés. Diu coses boniques.

Una curiositat: "Carniceria", una poema que Montllor musicà d’un llavors "poeta molt jovenet", com diu el mateix Ovidi.

SONATA PER A ISABEL (fragment)

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

En aquest gran silenci de la casa

jo et vull deixar, amant, amats per sempre,

un ram convuls de síl·labes de vidre.

Al dematí potser et floriran

entre les mans de timidesa invicta,

i volarà des d’ell brisa i colomes.

                                              Vicent Andrés Estellés

Un pensament a “SÍL·LABES DE VIDRE

  1. Em sembla que aquest vers és una definició en si mateix de què és un vers. Perfecte. Jo també el vaig descobrir en escoltar el CD que dius. Pel que sé, aquella gravació és l’única que hi ha d’aquesta ‘sonata per a Isabel’, perquè sembla que fou la primera i última vegada que l’Ovidi la va recitar. Meravellosament.

    Gàlim

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *