MONEDES

Han sortit d’un d’aquells potets per a desar-hi rodets de pel·lícula fotogràfica: francs francesos, belgues i una moneda de vint-i-cinc cèntims de florí, holandesa. No sabia que les guardava, molt menys que havien vingut amb mi a Barcelona.

Havia guanyat quatre duros amb uns poemes guardonats en un concurs de poble. Els justos per pagar-me el viatge i encara tenir bossa. Sabia que el pare no em pagaria un segon viatge de fi de curs. Repetia. No m’ho vaig pensar dues vegades. La ruta segueix l’ordre de les monedes.

París va ser on vaig descobrir aquell somriure. Més que un somriure, una manera de somriure. Vam fer broma amb la penca de paté que ens donaren per sopar i les fulles verdes, verdes d’enciam, l’absència de setrilleres, el pot verdós amb mostassa de Dijon… L’endemà Montmatre només eren botigues on comprar samarretes i Pere-Lachaise, la tomba del Morrison bruta de pintades.

Brusel·les és el reflex de les llambordes de la Grand Place. De bracet, i ella esclafint perquè la cervesa no m’havia pujat i només feia que pixar i pixar. Ens vam perdre. En una licoreria regentada per un sij vam comprar una ampolla de whisky i gots de plàstic. Ens vam explicar la vida. Em vas besar una, dues vegades. Sí, dos petons llargs i estranys. Vam arribar que ja clarejava. Afortunadament una professora havia abusat també de l’alcohol i la nostra falta va quedar atenuada.

Amsterdam serà la discoteca amb diferents ambients. En aquella sala hi tocaven soul i jo feia l’alonso fent veure que ballava i tu em passaves cigarretes de fum dolcenc i somreies tota per a mi i allò era ple de negres que primer ens feien por però després ja ens eren amics de tota la vida "I feel good, I feel good…" i et volia fer petons i tu no em deixaves i em posaves més porros als llavis i et reies de mi i de le meves coreografies impossibles…

A l’habitació em vas fer l’amor una, dues vegades. Sí, dos endinsar-nos llargs i estranys. L’endemà tornàvem a casa. En arribar vaig agafar la maleta a corre-cuita de la panxa de l’autocar sense girar-me, sense girar-me.

Inservibles com l’afany de fer de la memòria dels temps bonics l’única arma per lluitar contra les decepcions petites, ara les monedes dringuen dins el pot preservant-me no del futur, sinó del passat.

Les compto una vegada i una altra i sempre són disset, mai vint. Mai.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *