SALLE DES FÊTES A GIRONA

El passat dia 20 de novembre s’estrenà al Teatre Municipal de Girona dins el Temporada Alta i en primícia a l’Estat espanyol, Salle des fêtes, espectacle de Jérome Deschamps i Macha Makeïeff . Responsables de la companyia Deschienes et compagnie

Una sala de festes dels anys 50 servei als seus creadors per fer desfilar tot un seguit de personatges que amb l’excusa de fer una actuació musical, aniran fent-nos saber les seves misèries alhora que ens mostren les misèries del món on vivim. La sala, regentada per una neuròtica directora, és el  paranimf d’un món que no accepta cap mena de canvi, que és vol impermeable tant als nous corrents musicals com a al multiculturalitat imperant. Unes obres que interrompran durant tot l’espectacle amb sorolls de martells i de perforadores, seran la metàfora d’un món idíl·lic que està a punt de destruir-se del tot.

L’espectacle es mou a tres nivells paral·lels. El primer, el que estableix les relacions personals entre els personatges amb sortides còmiques clàssiques; el segon, el que ens dóna les cançons interpretades en directe pels diferents actors la majoria amb una gran càrrega irònica tant en la interpretació com amb les genials coreografies; el tercer, tota la voluntat de denúncia que se’n deriva.

Emmarcat dins el teatre gestual, és gratificant observar com tots i cadascun dels actors que intervenen en l’obra, són d’un gran nivell, així com les seves interpretacions. El text, gairebé inexistent i en francès, ajuda, pels qui no dominem l’idioma, a potenciar la capacitat  evocadora dels actors, de dir-nos ho tot creant el seu rol a partir només de la manera de moure’s. En aquest sentit, el treball actoral és excel·lent a tots nivells. Els actors s’hi deixen la pell d’una manera total i absoluta, sense la més mínima escletxa.

Amb tot, malgrat reconèixer aquestes virtuts, l’espectacle peca d’ambició. La corretja de transmissió entre cadascun dels tres nivells que enumeràvem abans, no sempre funciona. Sí que és veritat que les situacions, per separat, estan genialment resoltes, amb tot, la sensació que es té en acabar la funció, és que hi havia alguna cosa que se’ns volia dir i que no ha arribat a quallar. Hi ha un abús, per exemple, de cançons. Molt més quan aquestes, no donen peu a res més. Quan per exemple la treballadora, improvisa alguna actuació conjuntament amb els altres actors, la dimensió que prenen aquests números, és molt més gran. Aquest abús de cançons alienes al mínim discurs narratiu que s’estableix, fa que el ritme total de l’obra se’n ressenti i a vegades fins i tot avorreixi.

Desmerèixer per aquest fet tot l’espectacle, seria un error, però sí que és veritat que en l’aspecte dramatúrgic, hi ha una deixadesa que hi repercuteix negativament. Admetem la dificultat afegida de qualsevol espectacle que no se sostingui damunt un text per dir-nos coses, però precisament quan aquesta capacitat s’aconsegueix a pleret, fent que els diferents gags, per exemple, sovint prenguin una volada molt per damunt del moment còmic puntual, és precisament per aquestes capacitats que hi apreciem, que fa més ràbia que no s’hagi teixit un canemàs més ben trenat per sostenir tot l’espectacle i s’hagi apostat pel fet que la genialitat dels actors podria pal·liar aquests mancances evidents.

Salle des fêtes és un espectacle novedós, amb una exigència teatral molt gran al darrera, que decep no pas per la seva factura i capacitat dels actors per anar més enllà d’un espectacle còmic, sinò perquè aquesta exigència del tot gratificant, empobreix la proposta no reeixint en una intencionalitat manifesta que al final no es materialitza.

Esperem que el rodatge natural d’aquest espectacle, faci adonar-se als seus responsables de la necessitat de treure cançons i d’acotar molt més la relació entre tots tres nivells formals, perquè l’estructura de successió de gags i situacions flueix sense cap problema i com ja em dit, els actors estan immillorables.

Seria una llàstima que l’aposta de Girona per aquesta companyia, que l’any passat ja va estrenar-hi Les Etourdis, no destapés l’interés per projectes d’aquesta mena d’altre ciutats teatrals, com per exemple Reus, que hauria de fer tots els possibles i els impossibles perquè Salle des fêtes es veiés a la propera edició del Festival Cos de teatre gestual que cada any s’hi celebra.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *